Velkommen til København

La cançó que una nit em descobriria una noia, la qual sempre té detalls que et deixen pensant, i sense que ella ho sàpigues, ha marcat els últims dies de la meva estada d’allí on tinc la meva vida i els primers d’on en començo una de nova.

La cançó com no s’anomena Copenhaguen, ciutat que ara m’acull i que si miro a la dreta veig en la seva esplendor, gràcies a una gran finestra que governa la meva habitació.


La cançó comença per un

“Él corría, nunca le enseñaron a andar”,



i si, últimament tot ho estic fent ràpid, com si el temps s’acabés, tot té data d’inici i de fi. L’aventura a Amèrica, que tinc explicada en posts anteriors, la tornada a Barcelona, on sabia que seria breu, tres mesos que han estat d’allò més intensos, on gent nova ha entrat a la meva vida, no deixant-me indiferent. I ara Copenhaguen, on la pressa per fer coses, visitar, conèixer i sobretot gaudir, està sempre present.


Continua amb:

“Aeropuertos: unos vienen y otros se van
Igual que Alicia sin ciudad
El valor para marcharse, el miedo a llegar”


Aquesta Alicia ben podria ser jo, que tot i saber on està casa seva, no té sempre la mateixa ciutat, ja sigui Minneapolis, Barcelona, Lleida o Copenhaguen, però que poc li preocupa, ja que totes tenen el seu de bo.

I com ben diu, el valor de marxar, i la por a arribar. Les ganes de marxar sempre es tenen, però la por a que arribi el moment sempre està present. Crec que per això vaig intentar fer una vida normal i fer veure que no m’adonava que marxava en unes hores, per un llarg temps. Tothom t’acomiada i tu entusiasmat per la idea de marxar, però sempre amb el dubte de si estaré bé, de si faré bons amics o de si m’adaptaré. Més d’un si trobarà a hores d’ara.. Dir, que no es fins que aterres, i mires per la finestra i ho veus tot diferent, que sense voler penses: d’aquí uns dies, això ja em resultarà tan familiar com el lloc que acabo de deixar.

Sempre que el valor i les ganes de marxar no siguin inferiors a la por arribar, en aquesta vida es faran coses grans.


I el bis repeteix la millor estrofa de la cançó:

“ Dejarse llevar suena demasiado bien
Jugar al azar, nunca saber dónde puedes terminar
... o empezar”


Perquè deixar-se portar, i deixar la teva vida a l’atzar, sona massa bé com per no caure en aquesta temptació.
És el joc d’anar a un lloc sol, sense saber que t’hi trobaràs i saber que comences de nou, que la teva vida fa un punt i a part, i el passat queda a un racó, i el present i el futur es viuen amb gran intensitat. L’atzar et determina la teva vida, et tria per casualitat els amics amb els quals viuràs grans experiències i resultaran ser persones que tindràs per tota la vida, una gran responsabilitat deixada a l’aire, però això és el que ho fa realment màgic.

Per això, mai sabràs on pots acabar, o el que m’agrada més, on pots començar. La vida no saps on et portarà, qui coneixeràs, que et canviarà la vida, o qui o que et farà plantejar coses que fins ara no saps ben bé existeixen o creus inamovibles. No se sap on aniràs a parar, o quin serà el teu proper projecte.

El fet de no pertànyer a ningú ni a cap lloc, et porta a volar, a volar i a jugar a viure, i són pocs els quals decideixen fer-ho, perquè el salt que s’ha de fer per començar, espanta, molt profunda és la caiguda que es veu, però molt alt és el sostre fins on es pot arribar.


Continua:


Un instante mientras los turistas se van
Un tren de madrugada consiguió trazar
La frontera entre siempre o jamás


Perquè no es fer turisme, no visites i punt, vius, t’integres i formes part, i saps que mai deixaràs de fer créixer la llista del que tindràs per sempre o del que mai deixaràs de fer..Perquè Copenhaguen, encanta..


“Jugar al azar, nunca saber dónde puedes terminar
... o empezar, terminar
... o empezar, terminar
... o empezar ”


La cançó en qüestió és aquesta.

Cambiando el rumbo..

Continúo escribiendo. Diréis, pero si ya no estás en los Estados Unidos, y no os lo niego, pero ahora estoy en Barcelona. Si, puede que no esté de viaje ni de Erasmus ni por otros motivos que me podrían empujar a escribir, pero, ya no se si por mono o por mi preocupación por dar a conocer mis pensamientos y a la vez, darme a conocer a mi mismo que es lo que pienso, me he sentado en el parque de la Ciutadella, unos de los principales parques de Barcelona, que está justo delante de mi residencia y que durante dos años he ignorado su potencial como fuente de inspiración.

El motivo podría decir, que se debe a una mezcla de cosas. Primero, la promesa que os hice en un post anterior, de que tenía nuevos proyectos, dentro de los cuales era escribir cosas con un poco de más sentido que mi particular viaje a Estados Unidos y mi particular punto de vista sobre este. Segundo, para descubrir donde esta mi limite en lo que a lo literario se refiere, y para probar si puedo convertir esto de escribir en un hobby, y quien sabe, en algo más, por soñar que no quede. Y tercero, y puede que haya sido el empujón, la serie Californication. Cuando como, tengo ya el ritual de ver un capitulo, de las series que entre la población más han o están triunfando. Acabadas ya Prison Break, Lost, Chuck y Héroes, todas ellas en versión original, para este año me había puesto entre ceja y ceja ver al fin, How I met your mother. Pero mientras no conseguía las temporadas en ingles, llego a mis manos, Californication. Puede que no sea como las otras series, que mi cabeza trabajaba al mismo ritmo que lo hacían los protagonistas, estas me plantean una serie de dudas y situaciones que me hacen pensar mucho. Para quien no lo sepa, soy un espectador activo, me pongo siempre en la piel de los protagonistas y al final del capítulo o película, adopto su estado anímico.

En este caso, el protagonista es escritor, y aunque esta no se su característica principal, ya que puede que haya gente que no se había ni dado cuenta de esto, es su oficio. Y me ha dado el empujón, ya que me sentido identificado en el hecho que tiene un blog y que solo puede escribir cuando algo le preocupa o está en su cabeza muy metido.

Y aquí me tenéis.

Y diréis, y que hace Toni escribiendo en castellano o español. Pues, lo hago principalmente por abrirme un poco al mundo y al hecho que hay gente que quiere leerme, y lamentablemente, el catalán no es tan próximo a ellos, ya por motivos geográficos o porque el hecho de viajar, me ha regalado amigos en distintas partes del mundo, por tanto, haré el esfuerzo de escribir en esta lengua, aunque no sea mucho de mi agrado, dado a que no estoy fomentando el catalán y que me cuesta más pensar y jugar con las palabras como lo hago en catalán. Y puede que me haga perder mi estilo, pero lo recuperaré.

Y nada, solo he querido hacer como una carta de presentación, y decir que mi blog toma otra dirección, otra etapa, ya que tal como dice la url de este, intentare ser ambicioso.

Pero avisaros que este, no cerrara las puertas al blog que pueda hacer de mi Erasmus, dando mi particular visión de Copenhague y sus alrededores. Aunque hablando de Erasmus, ahora mismo estoy de Erasmus en Barcelona, pasando tres meses aquí estudiando, y intentando descubrir una de las mejores ciudades del mundo, y que he ignorado estos dos años anteriores y he tenido que ir hasta América para ver todo lo que me estaba perdiendo, y comprobar que algunos americanos han visto más de esta que un casi habitante de ella.

Por tanto, ya se me acumula la faena. Próximamente, más.

Una abraçada!

When the time to woke up is approaching

Com ja és habitual, torno a trobar la inspiració en l’aeroport. Ja hem costa recordar com és cada aeroport, ja que aquest estiu he estat a 8 aeroports diferents.

Ja entra la llum entre l’espai que hi ha entre la paret i la cortina, cosa que m’avisa que aviat hauré de despertar d’aquest somni. I ben cert, ja abandono Minneapolis/ St. Paul, lloc on he residit, he treballat i bàsicament he passat tot l’estiu.

Un estiu que sense adonar-me’n m’ha passat per davant, i que em dona la sensació que ha passat massa ràpid i que potser no he fet res. Però si em paro a pensar, si que he fet, potser diferent al que solia els altres anys, però ompliria pàgines explicant el que ha set aquest estiu. Des de la setmana abans de marxar, on vaig intentar estar amb tota la gent que és més important per mi, anant a Portbou, a gaudir de la brisa al anar amb barca, a descobrir Madrid, i acabant posant el punt dolç anant un cap de setmana a la platja, sense oblidar estar un dia i sortir de festa amb els amics de sempre als llocs de sempre.

I si, tot ha passat ràpid, i era ahir fent les maletes quan vaig trobar la targeta d’embarcament que em va portar aquí un 13 de Juliol, que vaig pensar, si gairebé la vaig posar fa uns dies. I tal allí on vaig començar aquest somni, Boston, acabaré la meva aventura, passant-hi tres dies més, per assaborir el que és la vida universitària americana, que no és poc.

I desprès, passaré per davant les cadires on el primer dia vaig estar assentat, i se’m dibuixarà un somrís, perquè sense saber-ho, la persona que va estar assentada allí ara fa poc més de dos mesos, és una persona diferent, que ara porta una maleta carregada de records, amics, experiències, d’idees, de projectes i un xic més de coneixement sobre ella mateixa.

I potser em preguntaran: “ Que has fet aquest estiu?”, i inspiraré, i ben bé no sabré que explicar, ja que no sé diferenciar que ha set més important o menys. Si, diré que he agafat 13 avions diferents, que em conec tant bé com Barcelona, Boston, New York i Minneapolis, que dies contats són els que he parlat català, he estat a tot tipus d’universitats, he compartit la meva vida passada i present i qui sap si futura, amb gent que no sabia ni que existia fa dos mesos, que he viscut experiències que mai hauria imaginat, i que he somiat, he somiat i aquest estiu m’ha convidat a mai deixar-ho de fer. He vist la vida agafada d’una altra manera, i he entès, que Amèrica tampoc és tan genial, o que Espanya no està gens malament.

I tot i que sempre que viatjo entenc que a casa si està molt bé, i que m’agrada la meva vida allà, estic obstinat a no estar-hi, ja que són molt els somnis que tinc per continuar-los vivint despert, i potser és això que et fa aprofitar el temps que estas vivint, ja que veig aquest tres mesos a casa o Barcelona, com tres mesos que he d’aprofitar ràpid, que cada dia compta, i que abans de marxar a Copenhaguen per una bona temporada, m’agradaria fer realitat la majoria de plans que tinc preparats per aquests 90 dies. 90 dies, que ràpid passen..



Una abraçada i ens veiem aviat..

Nice n.p

Un somriure als llavis. Un cop assegut al bus que m’havia de dur a l’aeroport de New York, per tal de posar punt i final al nostre viatge plegats per Boston i a la ciutat que mai dorm, miro a la vora, i un senyor, pel roig, ja gran, em regala un somriure i li ofereixo una de les Oreo que em disposava a menjar. Així comencem una conversa sobre on anàvem, i que el bus marxava 5 minuts abans.

Desprès de parlar que estava fent aquí i de qui era, m’explica que és crític de cinema. Interessant feina. Parlem de tot i de res, de les ciutats, del que en pensava de New York, i finalment de cinema, ja que és una cosa que m’atreu, i parlem de les ultimes pel•lícules que em vist. Als 5 minuts de parlar de la nostra passió compartida, em diu que li agradaria, que si volia, continuar parlant amb mi, que li envies un correu, amb el pseudònim de “Toni from Spain, LGA Airport”. Li passo bolígraf i paper i em deixa apuntat a part, un enllaç a youtube del seu propi show televisiu. Stephen Holt.

Desprès de continuar parlant una bona estona del meu futur i del festival de cinema al que anava, em demana el meu mail, per tal de que si no ho faig jo, es posarà en contacte amb mi.

Em parla de la Penelope Cruz, Almodovar i Andre Tatou, com si fossin amics de tota la vida, i si, realment per ell ho eren, explicant-me el munt d’entrevistes que els hi ha fet, i mil anècdotes de coses que havien parlat o que ell els havia ajudat. Jo meravellat.

Baixem del bus, i ens acomiadem, dient-nos que ens intentarem buscar a la terminal.

Dit i fet, jo assentat a un lloc amb les millors vistes per veure tot els enlairaments, i preocupat per no haver complert la meva paraula de buscar-lo, el veig arribar amb un entrepà a la meva taula. Em demana permís per assentar-se i veig a la seva cara, suposo que tant com a la meva, un somriure de satisfacció per poder tornar a parlar.

Aquest cop parlem d’Espanya, d’Amèrica i de Canada, i dels càmeres que treballen amb ells i tot el seu món. Fascinant.

Al final, ell tenia el vol més aviat que el meu, i amb un somriure i mirant-me amb els seus ulls blaus, em dona les gracies per aquelles dues hores, i per haver-li regalat un mini-viatge per Espanya amb aquella conversa i tot elogiant la meva forma de ser i de pensar.

Aixeco la vista, i veig com tota la gent que va passant se’ns queda mirant, i li pregunto si aquí és com una estrella televisiva, i em somriu, i em diu, del tipus. I em torna a encaixar la mà i se’n va. Aquí us deixo el link d’alguna de les seves entrevistes.

Crec haver madurat un xic més amb aquesta conversa, i gràcies a ell, ara tinc un parell o tres de projectes en ment, projectes els qual ell m’ha animat a fer. Aviat en tindreu noticies d’aquests. I no en paraules, sinó en fets.

I ara, em dedico a gaudir al màxim dels meus últims quinze dies de somni que encara tinc.

The time goes quickly

Estirat a una de les hamaques de la piscina i veient reflexada la meva cara a la pantalla del portàtil, torno a trobar la inspiració tal com solia l’any passat, treballant de socorrista.

Potser és l’estiu passat el culpable de que en certes estones, trobi a faltar l’estar a Catalunya. Les seves nits màgiques, les platges, els amics que només veus llavors, les interminables festes, el ritme lent que té el dia, activitats com llegir o dormir que només fas a l’estiu, i el sabor fresc d’una cervesa estirat amb els amics, a la platja, tot descansant de jugar a volley. Com no trobar a faltar tot això? I com no, la feina de socorrista, on cada dia que treballo, em pregunto com podia estar tan bé, treballant 15 dies, aixecant-me a les onze del mati, obrir i veure l’aigua brillant, nedar una estona per acabar de despertar-te i saludar les mateixes persones que cada mati venien, i que fins i tot trobaves en falta si algun dia fallaven. Els dinars acabats de fer que em portaven, i la posterior becaina, aprofitant que no hi havia ningú a la piscina. I ja ben entrada la tarda, quan la piscina s’omplia, parlant amb la gent, o simplement mirant la gent banyant-se i gaudint de les sensacions de l’aigua. I tancar, quan el sol queia, per anar a jugar a futbol o per sopar d’hora i començar una de les mil nits de festa.

Però, ara escrivint això, m’adono del genial que era, però que no ho trobo a faltar tant, només en certs moments ja a la nit, quan està tot en silenci i miro el rellotge i són la una de la nit. I penso, com és possible això, que me’n vagi a dormir ara..

Però això és Estats Units, un altre ritme. I les paraules d’un tècnic del parc on treballo, m’ha fet obrir els ulls i m’ha fet reflexionar. No per la profunditat de les seves paraules però si pel seu missatge. Estàvem parlant del que faria els propers dies, sobre una mena de festa major que fan aquí, de les festes i del meu viatge a Boston i New York. La paraula ha set “quickly”, el temps passa ràpid, en un tres i no res tornes a Espanya, ja se t’acaba el estar a Amèrica. M’ha dit, aprofita cada moment aquí, que quan tornaràs no hi haurà res d’això allà. Aquest és el missatge que n’he volgut extreure, ja que el literal era del tipus, ves amb tantes noies com puguis, que les noies americanes a Espanya no i són, surt tan de festa i fes el boig amb elles i el tipus de festa d’aquí, que aquí els hi agrades molt, i molt més allí on passaràs una setmana ara, que tot és molt més boig. Demà m’ha dit que em de tornar a parlar. La veu de l’experiència suposo. Home ben plantat, vora els 40 anys, ulls clars i somriure de bona persona i de seductor, de tothom es pot aprendre.

I planejant les coses que vull fer aquí, he vist que té raó. Dies comptats són els que tinc per fer el que vull. Desprès del viatge, del qual encara no sóc conscient del que pot ser, tindré una mica més de 10 dies, per visitar el que no he pogut visitar fins ara, comprar regals, provar les festes universitàries de Minnesota i de la universitat d’unes amigues, últimes festes als clubs, i ja tocarà dir adéu a tothom. I si, seré jo qui dirà adéu, ja que tots marxen abans que jo. I m’estaré aquí una setmana, sol al pis, on suposo que tindré temps per estudiar i entrenar per les proves d’ascens d’àrbitre, les quals tinc dos dies desprès d’arribar, i serà una mena de pressa de contacte amb la meva realitat a Catalunya.

I una sensació que sento cada cop més sovint i m’agrada, és la d’enrecordar-me de coses que he fet aquí, i les quals ja no recordava. M’encanta, he fet moltes coses aquí, però només veig les que em queden per fer, i quan arribi, hauré de posar un altre cop els dits en aquest teclat, i escriure totes les sensacions, experiències, i les coses que he après aquí, i que vull guardar en mi.

Tornaré sent un altre, amb un altre punt de vista de les coses, de les persones, més madur, o més boig, amb projectes, amb records, i unes ganes de gaudir dels amics d’aquí enormes, i un altre cop, com ja m’estic acostumant, ho hauré de fer ràpid, no hi haurà lloc pels cap de setmanes sense cap pla en especial, ja que en tres mesos, em trobaré en el mateix aeroport que em veurà arribar en 20 dies, agafant un altre vol, aquest cop, cap a terres nòrdiques, i per començar una altra vida, a Copenhaguen. Tot nou, com nous somnis, nous projectes, i un altre país “under my feet”. M’agrada.

Tal com va dir un amic, tingués més projectes que records, i això intento.

Una abraçada.


PD: Aquí a sota, tal com és pot fer en facebook, si algú ho llegeix, podeu comentar, ja que m’agradaria saber si escric per algú o si arriba aquest missatge o us transmet alguna cosa. Tot per créixer una mica més.

When everything seems to turn..

Sento tenir tot això una mica abandonat, però les ganes de fer coses, i la por que em fa veure que ha passat aquest mes, com si fos una setmana, i que només tinc un altre mes per endavant, fa que no tingui gaire temps per assentar-me a escriure.

A part, el meu cap cada cop pensà en americà, i em costa més escriure i pensar en català, i poder-me posar en la pell del Toni que li agradava comparar i ser crític.
Fins i tot, trobo les paraules més ràpid en Anglès que en català, cosa que vol dir que estic aconseguint un dels meus objectius d’aquest somni.

M’agradaria explicar-vos tot el que vaig vivint, però falta trobar el moment de parar de viure, i recordar el que ha set aquest mes, però ara no és el moment. Crec que aquest bloc agafarà més sentit un cop arribi a Catalunya, o l’última setmana aquí, ja que estaré sol, sense els amics en que estic compartint tot aquest somni.


Fa uns dies, part d’aquest, és va tornar en un malson, i un sentiment de buidor i de soledat em va envair. Els meus amics d’inici de viatge, em comunicaven que ells no volien continuar aquí, i que se’n anaven a Boston i New York, a finals d’agost, i que tot seguit, se'n tornaven a Catalunya, el dia 2, quinze dies abans del establert, i que no hi havia volta enrere, ja que els seus vols estaven anul•lats. Em vaig plantejar visitar New York sol, però tothom amb qui parlava m’aconsellava que no ho fes, que no era ciutat per anar sol, i tot i el convenciment de que ho podia fer, ja que ho havia fet abans amb Londres, el sentiment de soledat, va ser més fort, i feia que desitges compartir uns dies amb els meus amics, i no només quedar-me en el record d’un adéu llunyà. Vaig estudiar tota classe de possibilitats, i em trobava amb el dilema de despertar del meu somni abans del establert, però la idea no em seduïa.

Discussions, correus no del tot agradables, i un maldecap sobre que fer amb els meus últims dies d’estiu, van fer-me plantejar el que estava fent. Estava orgullós i content amb el que feia, i volia continuar de totes totes, sabent el que m’esperava a Catalunya si tornava amb ells el dia dos, i amb més contres que pros, vaig decidir quedar-me fins el dia 16, tot i no renunciant a anar a Boston i New York, com tantes nits de primavera havíem parlat.

Per tant, me’n vaig una setmana, la última setmana a les amèriques pels meus amics, amb ells a gaudir al màxim de unes de les millors ciutats dels Estats Units. Desprès seré jo, un cop a l’aeroport, que els desitjarà bon viatge de tornada, i jo agafaré el meu, i tornaré a Minneapolis, per intentar fer tots els projectes que tinc en ment.

Dura decisió, ja que hauré de tornar sol, i passar altre cop, dos dies a Boston sol, però no hi ha res que em convenci de fer una altra cosa. S’aprèn, es madura i un es coneix amb ell mateix quan fas aquest tipus de coses. I si, no us negaré que trobo a faltar, ni que sigui una mica, l’ambient d’estiu d’aquí, de fer el boig, de beure, riure, platja i discoteques i nits que semblin que no s’acaben, però sempre tindré temps per fer-ho, crec, o si més no, faig el que faig convençut.

I més em convenceré, quan vagi a Boston, on un cop més, la vida et demostra que mai està de més conèixer gent nova, ja que les amigues que tinc allà, ens obren les portes de casa seva, i ja estan organitzant festes i coses a fer pels dies que estarem allà, i per les seves paraules, em costaria dir qui està més excitat per la nostra visita, si elles o nosaltres. Per tant, tot em porta a pensar, que serà una setmana inoblidable.




I per robar-vos una estona més, i segurament més de un i de dos riures aguts, us deixo aquest clips, que fa dies que us volia mostrar, on un humorista explica la visió dels espanyols sobre Amèrica, i les diferències entre aquesta i Espanya. Si el poso aquí, es perquè m’ha marcat un abans i un desprès i potser l’he vist 6 cops i no me’n canso. Ja em direu el què.


Els enllaços del clip, són en tres parts, part 1, part 2, part 3.



Una abraçada a tots i a totes.

American parties.

Desprès d’haver recopilat prou informació, gràcies a un ampli estudi de camp, en el que em vaig veure obligat a beure, fumar, jugar, ballar i fer tot tipus de coses per tal, de saber de primera mà com és tot això. No ho vaig fer pel meu propi benestar, sinó pel compromís i la professionalitat que comporta tenir un bloc així.

Bé, el meu primer contacte amb les festes americanes, no se si va ser plenament una festa americana, ja que va estar muntada per uns nois turcs i com no, un servidor. Va resultar genial la sensació de convidar a tothom a venir al nostre pis.

La festa començava a les 22h., 10 pm aquí, un pèl massa aviat per mi i un pèl massa tard per ells. L’excitació a mesura que s’acostava el moment de començar a obrir botelles, anava creixent, i per fi, començava a entrar gent per la porta. Gent coneguda, gent que em sonava la cara,o gent que no tenia ni idea de qui eren.

Gent portant infinitat de cerveses, xupitos a dojo, gent al balcó, per tota la sala i per la porta continuava entrant gent. Encara em pregunto ara com vam encabir vora 30 persones dins el meu pis.

Cal dir, que no va ser una festa purament crazy, ja que era tant sols la meva segona setmana, i fins i tot, entre la gent que venia a la festa, i que la majoria es coneixien entre ells, em va donar la impressió que no estaven acostumats a compartir festes. Per tant, va ser una festa de coneixença, de provar noves coses, i una forma d’iniciar-me amb aquests tipus de festes de manera lleu.

Ja se que esteu pensant, i no. Hi va haver borratxos perduts, que es dedicaven a fer curses pel passadís, alguna queixa dels veïns, noies primer fent preguntes indecents i desprès passant a les proposicions. Va ser una mica, cada boig amb el seu tema. Els que es dedicaven a tirar la canya, els que fumaven marihuana i parlaven, les noies que ensenyaven els pits als nois i aquests comprovaven que estiguessin bé, algun que altre joc per emborratxar-se ràpid, i intercanvi de tècniques i coneixements de ball.




Com no, música a càrrec d’un dj. Català, on no hi podia faltar funky cool medina dins el repertori. Ningú coneixia aquesta cançó aquí, i només vaig necessitar 30 segons de la cançó perquè causes sensació el seu ball.

Vaig anar a dormir aquell dia amb un somriure als llavis i pensant de com gran havia set aquella festa. La meva sorpresa va ser quan, l’endemà a la feina, era l’únic tema de conversa aquella festa, i de com d’”awesome” l’havien trobat els propis americans. Els meus companys i jo passàvem a categoria de “cools”.


La setmana següent, una amiga de St. Paul, la qual no havia vist fins llavors, i que només havia parlat per mail, ja que tenim una amiga en comú a Boston, em convidava als meus amics i a mi a una festa que feia a casa seva, per tal de poder-nos finalment veure’ns les cares. Gran. Aquesta si que era una festa purament americana. I no estava equivocat.

Aquesta començava a les 9 pm, i es feia a la seva casa, típica casa de fusta, amb un enorme porxo i jardí. Arribàvem com no, a les nostres 22h. i la música i crits ens confirmaven que havíem arribat al lloc indicat. Taula plena dels gots que no poden faltar si vols fer una autèntica festa americana, vermells per fora i blancs per dins, i tot de cerveses i gent ballant i parlant entre ella.

Nosaltres portàvem les nostres pròpies ampolles, com qui porta una ampolla de vi a un sopar. Desprès de saludar a tothom amb un “ Hi”, o com a molt donant la mà, arribava el moment d’entrar a la cuina. Crucial si tens en ment les típiques pel•lícules americanes on t’ensenyen aquelles cuines amb tot de beure per tot arreu. Em podia caure un mite que havia estat alimentat durant anys. Suposo que en aquestes pel•lícules no posen basat en fets reals, però la cuina era tal com hi surt. Ampolles de tot tipus d’alcohol, i dient ampolles, dic que la més petita d’elles, no baixava del litre i mig. Especialment les garrafes de vidre de tequila i vodka em van deixar impressionat, però potser no tant, quan ens va obrir la porta de la nevera per oferir-nos una cervesa, i els 5 pisos d’aquesta estaven plens de llaunes d’ella. Així ràpid calculo que hi devien haver com unes 200 o més cerveses en aquella nevera. Simplement impressionant.



Gent de tot tipus, vestida de tota manera repartida entre el jardí i la casa. Fer una festa a una casa amb jardí és la clau. No van passar 5 minuts que ja estàvem jugant a encertar, amb pilotes de ping pong, vasos plens de cervesa a mode de cursa contra quatre més, on l’objectiu era beure tots aquells 5 vasos a st. Hilari desprès d’haver-hi encertat la pilota a dins, per que el següent membre de l’equip pogués fer el mateix. El meu equip va guanyar.

Una mica fart de cervesa, vam passar a provar tota classe de xupitos que improvisàvem sobre la marxa amb tot aquell paradís d’ampolles que disposàvem, mentrestant comparties vivències o informació sobre un mateix amb els altres.

I tornava el moment de continuar amb els típics jocs, aquest cop no a mode de competició, sinó a mode de riure de l’estat dels altres, cadascú amb una llauna de cervesa a una mà i les claus de casa a l’altra, fèiem un forat a la llauna a la seva base, i obrint per on normalment s’obren les llaunes, el seu contingut sortia disparat pel forat fet anteriorment, on era impossible parar d'engolir. Vaig necessitar 5 minuts per tornar-me a posar en posició de persona evolucionada, ja que la quantitat de cervesa que havia en aquell moment dins meu, m’obligava a encorbar-me per tal d’anar treien l’aire del meu interior.


Altres efectes d’aquest joc, anomenat “Shot gun beer”, per si teniu curiositat de veure algun vídeo, eren gent dutxada no precisament per aigua, gent estirada al terra, o algun fins i tot, fent tornar la cervesa cap a l’exterior a una velocitat similar a la que havia entrat.

Música, balls, gent desfasada, converses a la porta del bany, noies que se’t tiraven damunt, gent que començava a desaparèixer pel jardí, o els típics que els hi agafa la vena de xef, i es dediquen a cuinar tot el que troben. Al final, els que anàvem quedant, tots vam acabar menjant cuscús d’una olla, i ballant al menjador de la casa. Simplement molt gran, i amb uns quants nous amics, els quals eren realment interessants.


A partir d’aquest moment, les festes ja han anat esdevenint més sovint i cada una amb el seu especial. La última d’elles, a una altra purament casa americana, amb un garatge enorme.

Aquesta si que va ser ja entre amics, on tot eren bromes i jocs, i on vaig poder experimentar amb el joc de l’embut i la cervesa. Molt gran.



Només dir-vos que no serveix llegir, que s’han de provar. Però una cosa tinc per segur, a la maleta m’emporto tots aquest jocs per instaurar-los a les terres catalanes.


Pròximament més i millor.


Una abraçada a tots.