The time goes quickly

Estirat a una de les hamaques de la piscina i veient reflexada la meva cara a la pantalla del portàtil, torno a trobar la inspiració tal com solia l’any passat, treballant de socorrista.

Potser és l’estiu passat el culpable de que en certes estones, trobi a faltar l’estar a Catalunya. Les seves nits màgiques, les platges, els amics que només veus llavors, les interminables festes, el ritme lent que té el dia, activitats com llegir o dormir que només fas a l’estiu, i el sabor fresc d’una cervesa estirat amb els amics, a la platja, tot descansant de jugar a volley. Com no trobar a faltar tot això? I com no, la feina de socorrista, on cada dia que treballo, em pregunto com podia estar tan bé, treballant 15 dies, aixecant-me a les onze del mati, obrir i veure l’aigua brillant, nedar una estona per acabar de despertar-te i saludar les mateixes persones que cada mati venien, i que fins i tot trobaves en falta si algun dia fallaven. Els dinars acabats de fer que em portaven, i la posterior becaina, aprofitant que no hi havia ningú a la piscina. I ja ben entrada la tarda, quan la piscina s’omplia, parlant amb la gent, o simplement mirant la gent banyant-se i gaudint de les sensacions de l’aigua. I tancar, quan el sol queia, per anar a jugar a futbol o per sopar d’hora i començar una de les mil nits de festa.

Però, ara escrivint això, m’adono del genial que era, però que no ho trobo a faltar tant, només en certs moments ja a la nit, quan està tot en silenci i miro el rellotge i són la una de la nit. I penso, com és possible això, que me’n vagi a dormir ara..

Però això és Estats Units, un altre ritme. I les paraules d’un tècnic del parc on treballo, m’ha fet obrir els ulls i m’ha fet reflexionar. No per la profunditat de les seves paraules però si pel seu missatge. Estàvem parlant del que faria els propers dies, sobre una mena de festa major que fan aquí, de les festes i del meu viatge a Boston i New York. La paraula ha set “quickly”, el temps passa ràpid, en un tres i no res tornes a Espanya, ja se t’acaba el estar a Amèrica. M’ha dit, aprofita cada moment aquí, que quan tornaràs no hi haurà res d’això allà. Aquest és el missatge que n’he volgut extreure, ja que el literal era del tipus, ves amb tantes noies com puguis, que les noies americanes a Espanya no i són, surt tan de festa i fes el boig amb elles i el tipus de festa d’aquí, que aquí els hi agrades molt, i molt més allí on passaràs una setmana ara, que tot és molt més boig. Demà m’ha dit que em de tornar a parlar. La veu de l’experiència suposo. Home ben plantat, vora els 40 anys, ulls clars i somriure de bona persona i de seductor, de tothom es pot aprendre.

I planejant les coses que vull fer aquí, he vist que té raó. Dies comptats són els que tinc per fer el que vull. Desprès del viatge, del qual encara no sóc conscient del que pot ser, tindré una mica més de 10 dies, per visitar el que no he pogut visitar fins ara, comprar regals, provar les festes universitàries de Minnesota i de la universitat d’unes amigues, últimes festes als clubs, i ja tocarà dir adéu a tothom. I si, seré jo qui dirà adéu, ja que tots marxen abans que jo. I m’estaré aquí una setmana, sol al pis, on suposo que tindré temps per estudiar i entrenar per les proves d’ascens d’àrbitre, les quals tinc dos dies desprès d’arribar, i serà una mena de pressa de contacte amb la meva realitat a Catalunya.

I una sensació que sento cada cop més sovint i m’agrada, és la d’enrecordar-me de coses que he fet aquí, i les quals ja no recordava. M’encanta, he fet moltes coses aquí, però només veig les que em queden per fer, i quan arribi, hauré de posar un altre cop els dits en aquest teclat, i escriure totes les sensacions, experiències, i les coses que he après aquí, i que vull guardar en mi.

Tornaré sent un altre, amb un altre punt de vista de les coses, de les persones, més madur, o més boig, amb projectes, amb records, i unes ganes de gaudir dels amics d’aquí enormes, i un altre cop, com ja m’estic acostumant, ho hauré de fer ràpid, no hi haurà lloc pels cap de setmanes sense cap pla en especial, ja que en tres mesos, em trobaré en el mateix aeroport que em veurà arribar en 20 dies, agafant un altre vol, aquest cop, cap a terres nòrdiques, i per començar una altra vida, a Copenhaguen. Tot nou, com nous somnis, nous projectes, i un altre país “under my feet”. M’agrada.

Tal com va dir un amic, tingués més projectes que records, i això intento.

Una abraçada.


PD: Aquí a sota, tal com és pot fer en facebook, si algú ho llegeix, podeu comentar, ja que m’agradaria saber si escric per algú o si arriba aquest missatge o us transmet alguna cosa. Tot per créixer una mica més.