Sento tenir tot això una mica abandonat, però les ganes de fer coses, i la por que em fa veure que ha passat aquest mes, com si fos una setmana, i que només tinc un altre mes per endavant, fa que no tingui gaire temps per assentar-me a escriure.
A part, el meu cap cada cop pensà en americà, i em costa més escriure i pensar en català, i poder-me posar en la pell del Toni que li agradava comparar i ser crític.
Fins i tot, trobo les paraules més ràpid en Anglès que en català, cosa que vol dir que estic aconseguint un dels meus objectius d’aquest somni.
M’agradaria explicar-vos tot el que vaig vivint, però falta trobar el moment de parar de viure, i recordar el que ha set aquest mes, però ara no és el moment. Crec que aquest bloc agafarà més sentit un cop arribi a Catalunya, o l’última setmana aquí, ja que estaré sol, sense els amics en que estic compartint tot aquest somni.
Fa uns dies, part d’aquest, és va tornar en un malson, i un sentiment de buidor i de soledat em va envair. Els meus amics d’inici de viatge, em comunicaven que ells no volien continuar aquí, i que se’n anaven a Boston i New York, a finals d’agost, i que tot seguit, se'n tornaven a Catalunya, el dia 2, quinze dies abans del establert, i que no hi havia volta enrere, ja que els seus vols estaven anul•lats. Em vaig plantejar visitar New York sol, però tothom amb qui parlava m’aconsellava que no ho fes, que no era ciutat per anar sol, i tot i el convenciment de que ho podia fer, ja que ho havia fet abans amb Londres, el sentiment de soledat, va ser més fort, i feia que desitges compartir uns dies amb els meus amics, i no només quedar-me en el record d’un adéu llunyà. Vaig estudiar tota classe de possibilitats, i em trobava amb el dilema de despertar del meu somni abans del establert, però la idea no em seduïa.
Discussions, correus no del tot agradables, i un maldecap sobre que fer amb els meus últims dies d’estiu, van fer-me plantejar el que estava fent. Estava orgullós i content amb el que feia, i volia continuar de totes totes, sabent el que m’esperava a Catalunya si tornava amb ells el dia dos, i amb més contres que pros, vaig decidir quedar-me fins el dia 16, tot i no renunciant a anar a Boston i New York, com tantes nits de primavera havíem parlat.
Per tant, me’n vaig una setmana, la última setmana a les amèriques pels meus amics, amb ells a gaudir al màxim de unes de les millors ciutats dels Estats Units. Desprès seré jo, un cop a l’aeroport, que els desitjarà bon viatge de tornada, i jo agafaré el meu, i tornaré a Minneapolis, per intentar fer tots els projectes que tinc en ment.
Dura decisió, ja que hauré de tornar sol, i passar altre cop, dos dies a Boston sol, però no hi ha res que em convenci de fer una altra cosa. S’aprèn, es madura i un es coneix amb ell mateix quan fas aquest tipus de coses. I si, no us negaré que trobo a faltar, ni que sigui una mica, l’ambient d’estiu d’aquí, de fer el boig, de beure, riure, platja i discoteques i nits que semblin que no s’acaben, però sempre tindré temps per fer-ho, crec, o si més no, faig el que faig convençut.
I més em convenceré, quan vagi a Boston, on un cop més, la vida et demostra que mai està de més conèixer gent nova, ja que les amigues que tinc allà, ens obren les portes de casa seva, i ja estan organitzant festes i coses a fer pels dies que estarem allà, i per les seves paraules, em costaria dir qui està més excitat per la nostra visita, si elles o nosaltres. Per tant, tot em porta a pensar, que serà una setmana inoblidable.
I per robar-vos una estona més, i segurament més de un i de dos riures aguts, us deixo aquest clips, que fa dies que us volia mostrar, on un humorista explica la visió dels espanyols sobre Amèrica, i les diferències entre aquesta i Espanya. Si el poso aquí, es perquè m’ha marcat un abans i un desprès i potser l’he vist 6 cops i no me’n canso. Ja em direu el què.
Els enllaços del clip, són en tres parts, part 1, part 2, part 3.
Una abraçada a tots i a totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada