American parties.

Desprès d’haver recopilat prou informació, gràcies a un ampli estudi de camp, en el que em vaig veure obligat a beure, fumar, jugar, ballar i fer tot tipus de coses per tal, de saber de primera mà com és tot això. No ho vaig fer pel meu propi benestar, sinó pel compromís i la professionalitat que comporta tenir un bloc així.

Bé, el meu primer contacte amb les festes americanes, no se si va ser plenament una festa americana, ja que va estar muntada per uns nois turcs i com no, un servidor. Va resultar genial la sensació de convidar a tothom a venir al nostre pis.

La festa començava a les 22h., 10 pm aquí, un pèl massa aviat per mi i un pèl massa tard per ells. L’excitació a mesura que s’acostava el moment de començar a obrir botelles, anava creixent, i per fi, començava a entrar gent per la porta. Gent coneguda, gent que em sonava la cara,o gent que no tenia ni idea de qui eren.

Gent portant infinitat de cerveses, xupitos a dojo, gent al balcó, per tota la sala i per la porta continuava entrant gent. Encara em pregunto ara com vam encabir vora 30 persones dins el meu pis.

Cal dir, que no va ser una festa purament crazy, ja que era tant sols la meva segona setmana, i fins i tot, entre la gent que venia a la festa, i que la majoria es coneixien entre ells, em va donar la impressió que no estaven acostumats a compartir festes. Per tant, va ser una festa de coneixença, de provar noves coses, i una forma d’iniciar-me amb aquests tipus de festes de manera lleu.

Ja se que esteu pensant, i no. Hi va haver borratxos perduts, que es dedicaven a fer curses pel passadís, alguna queixa dels veïns, noies primer fent preguntes indecents i desprès passant a les proposicions. Va ser una mica, cada boig amb el seu tema. Els que es dedicaven a tirar la canya, els que fumaven marihuana i parlaven, les noies que ensenyaven els pits als nois i aquests comprovaven que estiguessin bé, algun que altre joc per emborratxar-se ràpid, i intercanvi de tècniques i coneixements de ball.




Com no, música a càrrec d’un dj. Català, on no hi podia faltar funky cool medina dins el repertori. Ningú coneixia aquesta cançó aquí, i només vaig necessitar 30 segons de la cançó perquè causes sensació el seu ball.

Vaig anar a dormir aquell dia amb un somriure als llavis i pensant de com gran havia set aquella festa. La meva sorpresa va ser quan, l’endemà a la feina, era l’únic tema de conversa aquella festa, i de com d’”awesome” l’havien trobat els propis americans. Els meus companys i jo passàvem a categoria de “cools”.


La setmana següent, una amiga de St. Paul, la qual no havia vist fins llavors, i que només havia parlat per mail, ja que tenim una amiga en comú a Boston, em convidava als meus amics i a mi a una festa que feia a casa seva, per tal de poder-nos finalment veure’ns les cares. Gran. Aquesta si que era una festa purament americana. I no estava equivocat.

Aquesta començava a les 9 pm, i es feia a la seva casa, típica casa de fusta, amb un enorme porxo i jardí. Arribàvem com no, a les nostres 22h. i la música i crits ens confirmaven que havíem arribat al lloc indicat. Taula plena dels gots que no poden faltar si vols fer una autèntica festa americana, vermells per fora i blancs per dins, i tot de cerveses i gent ballant i parlant entre ella.

Nosaltres portàvem les nostres pròpies ampolles, com qui porta una ampolla de vi a un sopar. Desprès de saludar a tothom amb un “ Hi”, o com a molt donant la mà, arribava el moment d’entrar a la cuina. Crucial si tens en ment les típiques pel•lícules americanes on t’ensenyen aquelles cuines amb tot de beure per tot arreu. Em podia caure un mite que havia estat alimentat durant anys. Suposo que en aquestes pel•lícules no posen basat en fets reals, però la cuina era tal com hi surt. Ampolles de tot tipus d’alcohol, i dient ampolles, dic que la més petita d’elles, no baixava del litre i mig. Especialment les garrafes de vidre de tequila i vodka em van deixar impressionat, però potser no tant, quan ens va obrir la porta de la nevera per oferir-nos una cervesa, i els 5 pisos d’aquesta estaven plens de llaunes d’ella. Així ràpid calculo que hi devien haver com unes 200 o més cerveses en aquella nevera. Simplement impressionant.



Gent de tot tipus, vestida de tota manera repartida entre el jardí i la casa. Fer una festa a una casa amb jardí és la clau. No van passar 5 minuts que ja estàvem jugant a encertar, amb pilotes de ping pong, vasos plens de cervesa a mode de cursa contra quatre més, on l’objectiu era beure tots aquells 5 vasos a st. Hilari desprès d’haver-hi encertat la pilota a dins, per que el següent membre de l’equip pogués fer el mateix. El meu equip va guanyar.

Una mica fart de cervesa, vam passar a provar tota classe de xupitos que improvisàvem sobre la marxa amb tot aquell paradís d’ampolles que disposàvem, mentrestant comparties vivències o informació sobre un mateix amb els altres.

I tornava el moment de continuar amb els típics jocs, aquest cop no a mode de competició, sinó a mode de riure de l’estat dels altres, cadascú amb una llauna de cervesa a una mà i les claus de casa a l’altra, fèiem un forat a la llauna a la seva base, i obrint per on normalment s’obren les llaunes, el seu contingut sortia disparat pel forat fet anteriorment, on era impossible parar d'engolir. Vaig necessitar 5 minuts per tornar-me a posar en posició de persona evolucionada, ja que la quantitat de cervesa que havia en aquell moment dins meu, m’obligava a encorbar-me per tal d’anar treien l’aire del meu interior.


Altres efectes d’aquest joc, anomenat “Shot gun beer”, per si teniu curiositat de veure algun vídeo, eren gent dutxada no precisament per aigua, gent estirada al terra, o algun fins i tot, fent tornar la cervesa cap a l’exterior a una velocitat similar a la que havia entrat.

Música, balls, gent desfasada, converses a la porta del bany, noies que se’t tiraven damunt, gent que començava a desaparèixer pel jardí, o els típics que els hi agafa la vena de xef, i es dediquen a cuinar tot el que troben. Al final, els que anàvem quedant, tots vam acabar menjant cuscús d’una olla, i ballant al menjador de la casa. Simplement molt gran, i amb uns quants nous amics, els quals eren realment interessants.


A partir d’aquest moment, les festes ja han anat esdevenint més sovint i cada una amb el seu especial. La última d’elles, a una altra purament casa americana, amb un garatge enorme.

Aquesta si que va ser ja entre amics, on tot eren bromes i jocs, i on vaig poder experimentar amb el joc de l’embut i la cervesa. Molt gran.



Només dir-vos que no serveix llegir, que s’han de provar. Però una cosa tinc per segur, a la maleta m’emporto tots aquest jocs per instaurar-los a les terres catalanes.


Pròximament més i millor.


Una abraçada a tots.