Nice n.p

Un somriure als llavis. Un cop assegut al bus que m’havia de dur a l’aeroport de New York, per tal de posar punt i final al nostre viatge plegats per Boston i a la ciutat que mai dorm, miro a la vora, i un senyor, pel roig, ja gran, em regala un somriure i li ofereixo una de les Oreo que em disposava a menjar. Així comencem una conversa sobre on anàvem, i que el bus marxava 5 minuts abans.

Desprès de parlar que estava fent aquí i de qui era, m’explica que és crític de cinema. Interessant feina. Parlem de tot i de res, de les ciutats, del que en pensava de New York, i finalment de cinema, ja que és una cosa que m’atreu, i parlem de les ultimes pel•lícules que em vist. Als 5 minuts de parlar de la nostra passió compartida, em diu que li agradaria, que si volia, continuar parlant amb mi, que li envies un correu, amb el pseudònim de “Toni from Spain, LGA Airport”. Li passo bolígraf i paper i em deixa apuntat a part, un enllaç a youtube del seu propi show televisiu. Stephen Holt.

Desprès de continuar parlant una bona estona del meu futur i del festival de cinema al que anava, em demana el meu mail, per tal de que si no ho faig jo, es posarà en contacte amb mi.

Em parla de la Penelope Cruz, Almodovar i Andre Tatou, com si fossin amics de tota la vida, i si, realment per ell ho eren, explicant-me el munt d’entrevistes que els hi ha fet, i mil anècdotes de coses que havien parlat o que ell els havia ajudat. Jo meravellat.

Baixem del bus, i ens acomiadem, dient-nos que ens intentarem buscar a la terminal.

Dit i fet, jo assentat a un lloc amb les millors vistes per veure tot els enlairaments, i preocupat per no haver complert la meva paraula de buscar-lo, el veig arribar amb un entrepà a la meva taula. Em demana permís per assentar-se i veig a la seva cara, suposo que tant com a la meva, un somriure de satisfacció per poder tornar a parlar.

Aquest cop parlem d’Espanya, d’Amèrica i de Canada, i dels càmeres que treballen amb ells i tot el seu món. Fascinant.

Al final, ell tenia el vol més aviat que el meu, i amb un somriure i mirant-me amb els seus ulls blaus, em dona les gracies per aquelles dues hores, i per haver-li regalat un mini-viatge per Espanya amb aquella conversa i tot elogiant la meva forma de ser i de pensar.

Aixeco la vista, i veig com tota la gent que va passant se’ns queda mirant, i li pregunto si aquí és com una estrella televisiva, i em somriu, i em diu, del tipus. I em torna a encaixar la mà i se’n va. Aquí us deixo el link d’alguna de les seves entrevistes.

Crec haver madurat un xic més amb aquesta conversa, i gràcies a ell, ara tinc un parell o tres de projectes en ment, projectes els qual ell m’ha animat a fer. Aviat en tindreu noticies d’aquests. I no en paraules, sinó en fets.

I ara, em dedico a gaudir al màxim dels meus últims quinze dies de somni que encara tinc.