
La cançó que una nit em descobriria una noia, la qual sempre té detalls que et deixen pensant, i sense que ella ho sàpigues, ha marcat els últims dies de la meva estada d’allí on tinc la meva vida i els primers d’on en començo una de nova.
La cançó com no s’anomena Copenhaguen, ciutat que ara m’acull i que si miro a la dreta veig en la seva esplendor, gràcies a una gran finestra que governa la meva habitació.
La cançó comença per un
“Él corría, nunca le enseñaron a andar”,
i si, últimament tot ho estic fent ràpid, com si el temps s’acabés, tot té data d’inici i de fi. L’aventura a Amèrica, que tinc explicada en posts anteriors, la tornada a Barcelona, on sabia que seria breu, tres mesos que han estat d’allò més intensos, on gent nova ha entrat a la meva vida, no deixant-me indiferent. I ara Copenhaguen, on la pressa per fer coses, visitar, conèixer i sobretot gaudir, està sempre present.
Continua amb:
“Aeropuertos: unos vienen y otros se van
Igual que Alicia sin ciudad
El valor para marcharse, el miedo a llegar”
Aquesta Alicia ben podria ser jo, que tot i saber on està casa seva, no té sempre la mateixa ciutat, ja sigui Minneapolis, Barcelona, Lleida o Copenhaguen, però que poc li preocupa, ja que totes tenen el seu de bo.
I com ben diu, el valor de marxar, i la por a arribar. Les ganes de marxar sempre es tenen, però la por a que arribi el moment sempre està present. Crec que per això vaig intentar fer una vida normal i fer veure que no m’adonava que marxava en unes hores, per un llarg temps. Tothom t’acomiada i tu entusiasmat per la idea de marxar, però sempre amb el dubte de si estaré bé, de si faré bons amics o de si m’adaptaré. Més d’un si trobarà a hores d’ara.. Dir, que no es fins que aterres, i mires per la finestra i ho veus tot diferent, que sense voler penses: d’aquí uns dies, això ja em resultarà tan familiar com el lloc que acabo de deixar.
Sempre que el valor i les ganes de marxar no siguin inferiors a la por arribar, en aquesta vida es faran coses grans.
I el bis repeteix la millor estrofa de la cançó:
“ Dejarse llevar suena demasiado bien
Jugar al azar, nunca saber dónde puedes terminar
... o empezar”
Perquè deixar-se portar, i deixar la teva vida a l’atzar, sona massa bé com per no caure en aquesta temptació.
És el joc d’anar a un lloc sol, sense saber que t’hi trobaràs i saber que comences de nou, que la teva vida fa un punt i a part, i el passat queda a un racó, i el present i el futur es viuen amb gran intensitat. L’atzar et determina la teva vida, et tria per casualitat els amics amb els quals viuràs grans experiències i resultaran ser persones que tindràs per tota la vida, una gran responsabilitat deixada a l’aire, però això és el que ho fa realment màgic.
Per això, mai sabràs on pots acabar, o el que m’agrada més, on pots començar. La vida no saps on et portarà, qui coneixeràs, que et canviarà la vida, o qui o que et farà plantejar coses que fins ara no saps ben bé existeixen o creus inamovibles. No se sap on aniràs a parar, o quin serà el teu proper projecte.
El fet de no pertànyer a ningú ni a cap lloc, et porta a volar, a volar i a jugar a viure, i són pocs els quals decideixen fer-ho, perquè el salt que s’ha de fer per començar, espanta, molt profunda és la caiguda que es veu, però molt alt és el sostre fins on es pot arribar.
Continua:
Un instante mientras los turistas se van
Un tren de madrugada consiguió trazar
La frontera entre siempre o jamás
Perquè no es fer turisme, no visites i punt, vius, t’integres i formes part, i saps que mai deixaràs de fer créixer la llista del que tindràs per sempre o del que mai deixaràs de fer..Perquè Copenhaguen, encanta..
“Jugar al azar, nunca saber dónde puedes terminar
... o empezar, terminar
... o empezar, terminar
... o empezar ”
La cançó en qüestió és aquesta.
4 comentaris:
Genial!!
Un excelent li posaria al que has escrit, de debò! Les experiències que vius són indescriptibles, però has conseguit dibuixar-les prou bé, felicitats i endavant, a viure i a aprendre, sobretot, aprendre de tot! :)
Què dir-te que no sàpiguis...estem en paus :) i la veritat és q l'espera ha valgut la pena pq aquest post, com Copenhague, encanta... ;)
un petó amb regust a ketxup jijiji
Toni espero que tu estiguis passant d'alló més bé!! disfruta moltissim!!
Ja et vaig dir que et seguiria llegint....i m'agraden els teus escrits!!
MUAAKSSSSSS
Publica un comentari a l'entrada