The time goes quickly

Estirat a una de les hamaques de la piscina i veient reflexada la meva cara a la pantalla del portàtil, torno a trobar la inspiració tal com solia l’any passat, treballant de socorrista.

Potser és l’estiu passat el culpable de que en certes estones, trobi a faltar l’estar a Catalunya. Les seves nits màgiques, les platges, els amics que només veus llavors, les interminables festes, el ritme lent que té el dia, activitats com llegir o dormir que només fas a l’estiu, i el sabor fresc d’una cervesa estirat amb els amics, a la platja, tot descansant de jugar a volley. Com no trobar a faltar tot això? I com no, la feina de socorrista, on cada dia que treballo, em pregunto com podia estar tan bé, treballant 15 dies, aixecant-me a les onze del mati, obrir i veure l’aigua brillant, nedar una estona per acabar de despertar-te i saludar les mateixes persones que cada mati venien, i que fins i tot trobaves en falta si algun dia fallaven. Els dinars acabats de fer que em portaven, i la posterior becaina, aprofitant que no hi havia ningú a la piscina. I ja ben entrada la tarda, quan la piscina s’omplia, parlant amb la gent, o simplement mirant la gent banyant-se i gaudint de les sensacions de l’aigua. I tancar, quan el sol queia, per anar a jugar a futbol o per sopar d’hora i començar una de les mil nits de festa.

Però, ara escrivint això, m’adono del genial que era, però que no ho trobo a faltar tant, només en certs moments ja a la nit, quan està tot en silenci i miro el rellotge i són la una de la nit. I penso, com és possible això, que me’n vagi a dormir ara..

Però això és Estats Units, un altre ritme. I les paraules d’un tècnic del parc on treballo, m’ha fet obrir els ulls i m’ha fet reflexionar. No per la profunditat de les seves paraules però si pel seu missatge. Estàvem parlant del que faria els propers dies, sobre una mena de festa major que fan aquí, de les festes i del meu viatge a Boston i New York. La paraula ha set “quickly”, el temps passa ràpid, en un tres i no res tornes a Espanya, ja se t’acaba el estar a Amèrica. M’ha dit, aprofita cada moment aquí, que quan tornaràs no hi haurà res d’això allà. Aquest és el missatge que n’he volgut extreure, ja que el literal era del tipus, ves amb tantes noies com puguis, que les noies americanes a Espanya no i són, surt tan de festa i fes el boig amb elles i el tipus de festa d’aquí, que aquí els hi agrades molt, i molt més allí on passaràs una setmana ara, que tot és molt més boig. Demà m’ha dit que em de tornar a parlar. La veu de l’experiència suposo. Home ben plantat, vora els 40 anys, ulls clars i somriure de bona persona i de seductor, de tothom es pot aprendre.

I planejant les coses que vull fer aquí, he vist que té raó. Dies comptats són els que tinc per fer el que vull. Desprès del viatge, del qual encara no sóc conscient del que pot ser, tindré una mica més de 10 dies, per visitar el que no he pogut visitar fins ara, comprar regals, provar les festes universitàries de Minnesota i de la universitat d’unes amigues, últimes festes als clubs, i ja tocarà dir adéu a tothom. I si, seré jo qui dirà adéu, ja que tots marxen abans que jo. I m’estaré aquí una setmana, sol al pis, on suposo que tindré temps per estudiar i entrenar per les proves d’ascens d’àrbitre, les quals tinc dos dies desprès d’arribar, i serà una mena de pressa de contacte amb la meva realitat a Catalunya.

I una sensació que sento cada cop més sovint i m’agrada, és la d’enrecordar-me de coses que he fet aquí, i les quals ja no recordava. M’encanta, he fet moltes coses aquí, però només veig les que em queden per fer, i quan arribi, hauré de posar un altre cop els dits en aquest teclat, i escriure totes les sensacions, experiències, i les coses que he après aquí, i que vull guardar en mi.

Tornaré sent un altre, amb un altre punt de vista de les coses, de les persones, més madur, o més boig, amb projectes, amb records, i unes ganes de gaudir dels amics d’aquí enormes, i un altre cop, com ja m’estic acostumant, ho hauré de fer ràpid, no hi haurà lloc pels cap de setmanes sense cap pla en especial, ja que en tres mesos, em trobaré en el mateix aeroport que em veurà arribar en 20 dies, agafant un altre vol, aquest cop, cap a terres nòrdiques, i per començar una altra vida, a Copenhaguen. Tot nou, com nous somnis, nous projectes, i un altre país “under my feet”. M’agrada.

Tal com va dir un amic, tingués més projectes que records, i això intento.

Una abraçada.


PD: Aquí a sota, tal com és pot fer en facebook, si algú ho llegeix, podeu comentar, ja que m’agradaria saber si escric per algú o si arriba aquest missatge o us transmet alguna cosa. Tot per créixer una mica més.

When everything seems to turn..

Sento tenir tot això una mica abandonat, però les ganes de fer coses, i la por que em fa veure que ha passat aquest mes, com si fos una setmana, i que només tinc un altre mes per endavant, fa que no tingui gaire temps per assentar-me a escriure.

A part, el meu cap cada cop pensà en americà, i em costa més escriure i pensar en català, i poder-me posar en la pell del Toni que li agradava comparar i ser crític.
Fins i tot, trobo les paraules més ràpid en Anglès que en català, cosa que vol dir que estic aconseguint un dels meus objectius d’aquest somni.

M’agradaria explicar-vos tot el que vaig vivint, però falta trobar el moment de parar de viure, i recordar el que ha set aquest mes, però ara no és el moment. Crec que aquest bloc agafarà més sentit un cop arribi a Catalunya, o l’última setmana aquí, ja que estaré sol, sense els amics en que estic compartint tot aquest somni.


Fa uns dies, part d’aquest, és va tornar en un malson, i un sentiment de buidor i de soledat em va envair. Els meus amics d’inici de viatge, em comunicaven que ells no volien continuar aquí, i que se’n anaven a Boston i New York, a finals d’agost, i que tot seguit, se'n tornaven a Catalunya, el dia 2, quinze dies abans del establert, i que no hi havia volta enrere, ja que els seus vols estaven anul•lats. Em vaig plantejar visitar New York sol, però tothom amb qui parlava m’aconsellava que no ho fes, que no era ciutat per anar sol, i tot i el convenciment de que ho podia fer, ja que ho havia fet abans amb Londres, el sentiment de soledat, va ser més fort, i feia que desitges compartir uns dies amb els meus amics, i no només quedar-me en el record d’un adéu llunyà. Vaig estudiar tota classe de possibilitats, i em trobava amb el dilema de despertar del meu somni abans del establert, però la idea no em seduïa.

Discussions, correus no del tot agradables, i un maldecap sobre que fer amb els meus últims dies d’estiu, van fer-me plantejar el que estava fent. Estava orgullós i content amb el que feia, i volia continuar de totes totes, sabent el que m’esperava a Catalunya si tornava amb ells el dia dos, i amb més contres que pros, vaig decidir quedar-me fins el dia 16, tot i no renunciant a anar a Boston i New York, com tantes nits de primavera havíem parlat.

Per tant, me’n vaig una setmana, la última setmana a les amèriques pels meus amics, amb ells a gaudir al màxim de unes de les millors ciutats dels Estats Units. Desprès seré jo, un cop a l’aeroport, que els desitjarà bon viatge de tornada, i jo agafaré el meu, i tornaré a Minneapolis, per intentar fer tots els projectes que tinc en ment.

Dura decisió, ja que hauré de tornar sol, i passar altre cop, dos dies a Boston sol, però no hi ha res que em convenci de fer una altra cosa. S’aprèn, es madura i un es coneix amb ell mateix quan fas aquest tipus de coses. I si, no us negaré que trobo a faltar, ni que sigui una mica, l’ambient d’estiu d’aquí, de fer el boig, de beure, riure, platja i discoteques i nits que semblin que no s’acaben, però sempre tindré temps per fer-ho, crec, o si més no, faig el que faig convençut.

I més em convenceré, quan vagi a Boston, on un cop més, la vida et demostra que mai està de més conèixer gent nova, ja que les amigues que tinc allà, ens obren les portes de casa seva, i ja estan organitzant festes i coses a fer pels dies que estarem allà, i per les seves paraules, em costaria dir qui està més excitat per la nostra visita, si elles o nosaltres. Per tant, tot em porta a pensar, que serà una setmana inoblidable.




I per robar-vos una estona més, i segurament més de un i de dos riures aguts, us deixo aquest clips, que fa dies que us volia mostrar, on un humorista explica la visió dels espanyols sobre Amèrica, i les diferències entre aquesta i Espanya. Si el poso aquí, es perquè m’ha marcat un abans i un desprès i potser l’he vist 6 cops i no me’n canso. Ja em direu el què.


Els enllaços del clip, són en tres parts, part 1, part 2, part 3.



Una abraçada a tots i a totes.

American parties.

Desprès d’haver recopilat prou informació, gràcies a un ampli estudi de camp, en el que em vaig veure obligat a beure, fumar, jugar, ballar i fer tot tipus de coses per tal, de saber de primera mà com és tot això. No ho vaig fer pel meu propi benestar, sinó pel compromís i la professionalitat que comporta tenir un bloc així.

Bé, el meu primer contacte amb les festes americanes, no se si va ser plenament una festa americana, ja que va estar muntada per uns nois turcs i com no, un servidor. Va resultar genial la sensació de convidar a tothom a venir al nostre pis.

La festa començava a les 22h., 10 pm aquí, un pèl massa aviat per mi i un pèl massa tard per ells. L’excitació a mesura que s’acostava el moment de començar a obrir botelles, anava creixent, i per fi, començava a entrar gent per la porta. Gent coneguda, gent que em sonava la cara,o gent que no tenia ni idea de qui eren.

Gent portant infinitat de cerveses, xupitos a dojo, gent al balcó, per tota la sala i per la porta continuava entrant gent. Encara em pregunto ara com vam encabir vora 30 persones dins el meu pis.

Cal dir, que no va ser una festa purament crazy, ja que era tant sols la meva segona setmana, i fins i tot, entre la gent que venia a la festa, i que la majoria es coneixien entre ells, em va donar la impressió que no estaven acostumats a compartir festes. Per tant, va ser una festa de coneixença, de provar noves coses, i una forma d’iniciar-me amb aquests tipus de festes de manera lleu.

Ja se que esteu pensant, i no. Hi va haver borratxos perduts, que es dedicaven a fer curses pel passadís, alguna queixa dels veïns, noies primer fent preguntes indecents i desprès passant a les proposicions. Va ser una mica, cada boig amb el seu tema. Els que es dedicaven a tirar la canya, els que fumaven marihuana i parlaven, les noies que ensenyaven els pits als nois i aquests comprovaven que estiguessin bé, algun que altre joc per emborratxar-se ràpid, i intercanvi de tècniques i coneixements de ball.




Com no, música a càrrec d’un dj. Català, on no hi podia faltar funky cool medina dins el repertori. Ningú coneixia aquesta cançó aquí, i només vaig necessitar 30 segons de la cançó perquè causes sensació el seu ball.

Vaig anar a dormir aquell dia amb un somriure als llavis i pensant de com gran havia set aquella festa. La meva sorpresa va ser quan, l’endemà a la feina, era l’únic tema de conversa aquella festa, i de com d’”awesome” l’havien trobat els propis americans. Els meus companys i jo passàvem a categoria de “cools”.


La setmana següent, una amiga de St. Paul, la qual no havia vist fins llavors, i que només havia parlat per mail, ja que tenim una amiga en comú a Boston, em convidava als meus amics i a mi a una festa que feia a casa seva, per tal de poder-nos finalment veure’ns les cares. Gran. Aquesta si que era una festa purament americana. I no estava equivocat.

Aquesta començava a les 9 pm, i es feia a la seva casa, típica casa de fusta, amb un enorme porxo i jardí. Arribàvem com no, a les nostres 22h. i la música i crits ens confirmaven que havíem arribat al lloc indicat. Taula plena dels gots que no poden faltar si vols fer una autèntica festa americana, vermells per fora i blancs per dins, i tot de cerveses i gent ballant i parlant entre ella.

Nosaltres portàvem les nostres pròpies ampolles, com qui porta una ampolla de vi a un sopar. Desprès de saludar a tothom amb un “ Hi”, o com a molt donant la mà, arribava el moment d’entrar a la cuina. Crucial si tens en ment les típiques pel•lícules americanes on t’ensenyen aquelles cuines amb tot de beure per tot arreu. Em podia caure un mite que havia estat alimentat durant anys. Suposo que en aquestes pel•lícules no posen basat en fets reals, però la cuina era tal com hi surt. Ampolles de tot tipus d’alcohol, i dient ampolles, dic que la més petita d’elles, no baixava del litre i mig. Especialment les garrafes de vidre de tequila i vodka em van deixar impressionat, però potser no tant, quan ens va obrir la porta de la nevera per oferir-nos una cervesa, i els 5 pisos d’aquesta estaven plens de llaunes d’ella. Així ràpid calculo que hi devien haver com unes 200 o més cerveses en aquella nevera. Simplement impressionant.



Gent de tot tipus, vestida de tota manera repartida entre el jardí i la casa. Fer una festa a una casa amb jardí és la clau. No van passar 5 minuts que ja estàvem jugant a encertar, amb pilotes de ping pong, vasos plens de cervesa a mode de cursa contra quatre més, on l’objectiu era beure tots aquells 5 vasos a st. Hilari desprès d’haver-hi encertat la pilota a dins, per que el següent membre de l’equip pogués fer el mateix. El meu equip va guanyar.

Una mica fart de cervesa, vam passar a provar tota classe de xupitos que improvisàvem sobre la marxa amb tot aquell paradís d’ampolles que disposàvem, mentrestant comparties vivències o informació sobre un mateix amb els altres.

I tornava el moment de continuar amb els típics jocs, aquest cop no a mode de competició, sinó a mode de riure de l’estat dels altres, cadascú amb una llauna de cervesa a una mà i les claus de casa a l’altra, fèiem un forat a la llauna a la seva base, i obrint per on normalment s’obren les llaunes, el seu contingut sortia disparat pel forat fet anteriorment, on era impossible parar d'engolir. Vaig necessitar 5 minuts per tornar-me a posar en posició de persona evolucionada, ja que la quantitat de cervesa que havia en aquell moment dins meu, m’obligava a encorbar-me per tal d’anar treien l’aire del meu interior.


Altres efectes d’aquest joc, anomenat “Shot gun beer”, per si teniu curiositat de veure algun vídeo, eren gent dutxada no precisament per aigua, gent estirada al terra, o algun fins i tot, fent tornar la cervesa cap a l’exterior a una velocitat similar a la que havia entrat.

Música, balls, gent desfasada, converses a la porta del bany, noies que se’t tiraven damunt, gent que començava a desaparèixer pel jardí, o els típics que els hi agafa la vena de xef, i es dediquen a cuinar tot el que troben. Al final, els que anàvem quedant, tots vam acabar menjant cuscús d’una olla, i ballant al menjador de la casa. Simplement molt gran, i amb uns quants nous amics, els quals eren realment interessants.


A partir d’aquest moment, les festes ja han anat esdevenint més sovint i cada una amb el seu especial. La última d’elles, a una altra purament casa americana, amb un garatge enorme.

Aquesta si que va ser ja entre amics, on tot eren bromes i jocs, i on vaig poder experimentar amb el joc de l’embut i la cervesa. Molt gran.



Només dir-vos que no serveix llegir, que s’han de provar. Però una cosa tinc per segur, a la maleta m’emporto tots aquest jocs per instaurar-los a les terres catalanes.


Pròximament més i millor.


Una abraçada a tots.