Welcome to America!

Tot va començar estirats en un llit i deixant volar la imaginació sobre el que ens agradaria fer l’estiu següent. Des de feia molt temps sabia que un estiu estaria destinat a anar a un país estranger a treballar, tant per millorar a nivell de currículum com, i la més important, aprendre, créixer i madurar com a persona.

I tal com ha anat succeint amb les grans coses, mig de casualitat vam trobar una empresa que ens buscava la feina als EUA. Per què EUA? Doncs ja que marxo tot un estiu que millor fer-ho de gran manera, i anar al considerat millor país del món.

Tràmits, ingressos, emocions a flor de pell, i fantasies de tres amics que se’n anaven sols a fer les ameriques. Van arribar les primeres feines però sortien problemes, i finalment ens van emplaçar a New Hampshire, a treballar a un càmping els tres plegats. Un lloc amb un gran llac on ens esperava practicar diversos esports com esquí aquàtic, kayac, BTT, etc. Però, i com deu ser típic als EUA, un seguit de turmentes va deixar malmès el càmping i ens va deixar a nosaltres sense feina, a quatre dies vista del nostre vol.

A dos dies de marxar ens fan saber que no hi ha feina pels tres i que si volem continuar treballant als EUA ens haurem de separar. Dos poden anar junts però un ha d’anar separat. Dura decisió. Més pel fet que ja havíem col•locat a la maleta tot de somnis, projectes, fantasies i mil coses a fer i dir els tres plegats. Quan vaig llegir el mail explicant-ho, em va envair un pensament sense voler, que devia ser una premonició, dient que era jo el que aniria sol. I evidentment. El fet d’anar sol canviava l’experiència, tornant aquesta molt més ambiciosa, perillosa, amb més riscos però amb més beneficis. I si, els meus amics, com era d’esperar volien anar plegats amb algú altre, i per tant, tenia via lliure per anar tot sol.

Un cop vaig anar informant-me del lloc on anava a treballar, la ciutat, el tipus de feina, tots els meus temors anaven desapareixent. I ho anava substituint l’entusiasme per començar a conèixer gent i aprendre la llengua i la cultura americana.

I per fer-ho més èpic tot, fins dilluns tarda, quan el nostre vol sortia aquella nit, no sabria si era acceptat d’anar a treballar a un Parc d’atraccions-zoologic a St.Paul, Minnesota, la capital de l’estat. I si, ara mateix, escrivint tot això, estic a la Gate A6 esperant que surti el meu vol cap a Minneapolis, fent escala a Cleveland. Perquè avui i no ahir dia 14. Doncs perquè he tingut que fer nit a Boston.

Un cop a les 19h. del dilluns sabia que anava a treballar a St. Paul, amb la maleta per fer, havia de buscar hotels de Boston per fer nit, com funcionava el metro, posar-me en contacte amb el Parc d’atraccions i acomiadar-me de tothom. El maldecap augmentava proporcionalment al meu cansament. Però al final ens hem vam sortir.

A l’aeroport hem trobo amb els meus companys de viatge, i només de viatge ja que les nostres experiències serien completament diferents i sabíem que estaríem, com amb la resta d’amics que deixo a Europa, sense veure’ns durant dos mesos. El fet de viatjar junts, em va fer adonar un xic més de la realitat que m’esperava i va dinamitar una mica un altre cop el meu cap, en veure que els mil somnis que teníem per aquell estiu plegats s’acabarien en unes hores.




Un cop a Boston, i dels mil controls a les maletes, ens acomiadem amb un crit llunya i alçant el braç ja que el meu control havia trigat més, i ells marxaven corrent a agafar el seu altre vol.

Ja està. Ja estic sol. Tinc Amèrica als meus peus, oberta a que la conegui i la descobreixi jo sol. M’agrada.

Un cop a Boston, i ja instal•lat a l’hotel, truco a unes amigues que uns mesos abans havia conegut a la meva residència, les quals havien estat d’intercanvi a la UPF, i quedo amb elles per passar la tarda-nit. No sabeu com em costava treure el somriure de la meva cara al veure-les, estava tan feliç. Va ser magnífic trobar una persona que has conegut al teu territori, i tu vas a l’altre cap de món i te la puguis tornar a trobar. Llargues converses preguntant i explicant coses sobre Amèrica i l’estiu en general. Vam anar a sopar a un lloc elegant, on vaig poder degustar els típics plats de Boston, com eren la sopa de ceba amb formatge, crema de cloïsses i com no, la típica hamburguesa americana. M’encantava mirar al meu voltant i escoltar parlar tothom en anglès i observar tot de noves cares. Un cop tips, vam recórrer els carrers de la zona, tot ensenyant-me els llocs típics de Boston, explicant-me costums, com funcionen els partits de Softball. Vaig poder corroborar que és cert el que surt a les pel•lícules que al mig de la ciutat hi ha camps de baseball i la gent hi juga a tot hora. Hem vaig proposar que hi he de jugar. Va ser magnífic poder estar amb elles ni que sigues unes hores, i ens vam acomiadar amb una abraçada, tot prometent-nos que ens veiem al setembre aquest cop durant uns dies, ja que tot allò se’ns havia fet massa curt.

I ara, aquí hem teniu, esperant el vol, on hem portarà a l’iniciï del meu particular somni americà.