Aquest cop, si aixeco la vista, ja no veig cap terminal ni hi ha tot d’avions darrera meu, sinó que a uns pocs metres tinc la riba d’un dels més 10.000 llacs que hi ha a l’estat de Minnesota, amb tot d’esquirols corretejant al meu voltant, i la música d’algun festival folklòric que hi deu haver pel voltant com a música de fons.
Podem dir que la meva integració a set prou ràpida, no conec gaire els voltants,ja que tot just fa un dia que tinc el meu propi vehicle, una bicicleta que m’ajudarà a recórrer els infinits carrers de les ciutats bessones, St. Paul i Minneapolis, i anar poc a poc, coneixent el meu entorn.
El meu treball em permet observar i pensar molt sobre el que estic veient, ja que estic treballant a un parc d’atraccions, controlant i explicant com funcionen les atraccions, tot donant-me així la vida un revés, sobre la famosa frase no faré mai això, ja que mesos abans, m’havia estat mofant de la gent que treballava a les atraccions de Port Aventura i del monòtona que era la seva vida. Doncs bé, ara jo he entrat al joc d’aquesta monotonia. Evidentment, a Catalunya, no treballaria d’això, “potser”, el poso per no tornar a caure al mateix parany, i no arribo a comprendre la motivació que pot tenir la gent per treballar a un lloc on cada dia, més o menys, és el mateix.
Per mi, si més no els primers dies, esta resultant divertit, ja que sense adonar-me’n, estic fent un estudi social de la gent que va al parc, i posteriorment, intento buscar un perquè a les conclusions que arribo.
Uns petits exemples serien que per norma, la gent té els fills molts joves, i la seva conseqüent explicació la trobo a que aquí no existeix la famosa pastilla del dia de desprès, per tant, aquí la gent assumeix les conseqüències de una nit boja, per tant, precaució amb això, i posa coco les 24 hores. Més d’un beneirà Espanya ara.
Un altre fet que he pogut observar, a part de que la gent, la majoria d’ella és obesa, i quan dic la majoria, és la majoria, i em resulta una mica trist veure canalla jove i ja tan grassa, les noies que se’n salven, que han aconseguit, suposo per enveja de molts, mantenir un cos més o menys atlètic o entre nosaltres normal, moltes d’elles tenen les cames i malucs dobles, cosa que em vaig estar preguntant durant un parell de dies, he trobat una resposta possible resposta a això, i es deu a que les noies a l’institut, fan molt d’exercici, i fa que les cames se’ls hi posin fortes i musculoses, i un cop aquestes es fan grans, és gairebé impossible reduir-les.
Podria continuar amb més exemples, però ja ho aniré fent, i si teniu una resposta empírica a aquestes qüestions, benvingudes seran.
El lloc on trobo el descans i la pau desprès de les jornades de treball, i on poso més en pràctica el meu anglès, es situa a pocs minuts del lloc de treball i resulta ser un pis, prou confortable però sense gaires mobles. Tenim recepció, gimnàs, sala de rentadores, i un enorme jardí, i en breus dies obriran una piscina, per tant, resulta un lloc de somni. Tot això ho comparteixo amb dos nois valencians, i un turc.
En un primer moment, al comunicar-me que viuria amb dos nois espanyols al pis, tot de temors lingüístics em van envair, però aquest petit obstacle no faria que no aconseguís un dels objectius principals de l’aventura, com és fer la llengua anglesa meva, i us diré, que en els dies que porto aquí, no he escoltat més de dues frases seguides en català o en castellà sortir de la seva boca, ja que vam pactar parlar anglès fins finals de setembre, per tant, el que en un primer moment va resultar ser un problema, va esdevenir a un gran regal per mi, ja que amb quina cultura m’entendria millor compartint-ho tot que amb els espanyols?.
I la branca més boja de la vida aquí, la trobo en el grup de turcs que viuen a l’apartament de la vora, ja que tenen un caràcter semblant al meu quan es tracta de treballar o fer festa. Els encanta ballar, anar a discoteques, muntar festes, treballar el mínim possible, i les noies. Per tant, ens entenem.
Als voltants d’on visc, es troba un dels mil parcs que habiten en la majoria de ciutats americanes, i tot de camps de futbol, tennis i com no, del concorregut baseball. Vagis on vagis, cada 500 metres trobaràs un camp de baseball, i sempre amb gent jugant-hi.
Abans de venir a trobar el llac on hem trobo, me volgut aturar uns minuts a observar com hi jugaven, ja no pel joc, sinó per la gent. Gent de totes les edats, des de l’àrbitre que devia tenir uns 70 anys al jugador més jove, que en devia tenir 22. M’encanta de la cultura americana, aquestes ganes de fer coses que tenen, ja que jo no veig al meu pare, a les vuit de la tarda, deixant de banda que encara treballa i el munt de contres que trobo als horaris de treball espanyols, calçant-se les seves sabatilles esportives, posant-se la samarreta del seu equip, i anar a jugar, com cada tarda, a baseball al camp que hi ha just davant de casa.
Suposo que és una altra filosofia de vida, que quan ens fem grans, no tenim aquesta necessitat de formar part d’un equip, ni el sentiment de competició o de fer esport que té aquesta gent. Un altre exemple que em va deixar parat, i que em van comentar que era del més comú, era com un grup de jubilats, la majoria d’ells passant dels 70, cuidava d’un dels parcs de la ciutat de Boston, i com es cooperaven entre ells.
Jo no se si existeix això a Catalunya, però ja us dic jo, que el parc estava realment ben cuidat.
També he pogut corroborar l’existència de centres comercials enormes, que per fer-vos una idea, serien com 8 Corteinglés, posats de costat, i cadascun amb un nom diferent. Realment apassionant. Però no em vaig comprar res. Això que tot sigui tan gran i que hi hagi tantes coses a triar, et dona la sensació que desprès de comprar-te una cosa, caminaràs un minut i trobaràs una cosa millor. Suposo que m’hauré de conscienciar.
Tinc moltes més coses al cap, i també tinc fulls de sobre per escriure, però no vull abusar de la vostra amistat per continuar llegint el que escric, per tant, espero trobar forces i ganes els pròxims dies per posar-me escriure i anar-vos informant poc a poc.
Una abraçada a tots i totes, ja que aquí als amics se’ls abraça només.
PD: Ja us comentaré com d’il•lògic resulta això amb altres costums americanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada