My accent's troubles

Tothom sap que els americans tenen el seu accent. Fins i tot he arribat a corroborar que entre ells no s’entenen.

Doncs bé, dono fe d’això. Ja que ara m’adono que sóc víctima de haver estudiat tota la meva vida anglès de Regne Unit. On està l’èmfasi de les vocals? On està la boca oberta?

I tots ens hem riem quan escoltem un americà intenta parlar català o castellà pel seu peculiar accent. Doncs bé, ara és el que deuen pensar de mi. Tot i que al principi la gent no s’atreveix a dir res, més tard pregunten per l’accent i la meva procedència.

El primer cas graciós que em vaig trobar, va ser el mateix dia d’arribar a la feina, al preguntar si sabien i/o entenien que volia dir el nom del parc en espanyol (Como Park). Cosa d’esperar no ho sabien i els hi vaig dir que como és “ How”, tal com sona. Esperava cares de sorpresa, però no d’astorament i creuament de mirades. Vaig preguntar que passava i dient-los-hi, però si no és res dolent, no n’hi ha per tant, i ells tots preocupats dient-me que si, al final vam arribar a la conclusió que como és “ Hau”. Tanta preocupació venia a que “ how” significa una nimfòmana, i clar, un parc per nens que es digui “ Nimfòmana Parc”, doncs com a que atraurà més als pares que als nens.

Però potser el cas que més us agradarà saber és que ja m’he trobat unes quantes persones que m’han dit:

-“ Where are you from?
- I’m from Spain.
- Oh man! You’re accent is cool!”

Per tant, aquí molem.

També m’he trobat en la mateixa situació, ja més directa i fent la pregunta al revés, en alguna de les mares del parc on treballo, quan al parlar pel micròfon per avisar als nens del que poden i que no poden fer, s’han dirigit a mi en els següents termes:

- “ Oh, your accent is so sexy! Where are you from?”

Quina cara resulta que he de posar, quan una mare de uns 24 anys, perquè aquí la gent té els nens realment molt joves, i no dubteu que dedicaré tot un apartat a parlar d’això un altre dia, et diu aquesta frase? Un “Emh, gràcies!” o un “ perdona tens el teu fuckin’ fill aquí a l’atracció, tallat una mica”.


Però bé, això només són situacions quotidianes que et pots trobar. Per contra, hi ha americans que el parlen molt bé, i si veuen que ets de fora, es posen a parlar clar i amb paraules normalitzades. La gent cada cop més, potser és per que ja m’he tret el màster en conèixer gent des de zero o que el meu anglès ha millorat prou com per portar una bona conversa, s’obra més i acostuma a ser molt agradable.

Per que us en feu una idea, una tarda vam decidir anar a un museu, i perduts una mica per dins Minneapolis, vam preguntar a un noi si ens podia indicar com podíem trobar el museu, i el noi ens ho explica i ens diu, va que hi anem junts. Potser vam estar parlant vint minuts sobre el que fèiem aquí , les nostres vides, coses per fer a Minnesota i per l’estil. I ens vam acomiadar amb la sensació que havíem estat amb un amic.

Un cop visitat el museu, vam anar a un concert a l’aire lliure i només preguntant quina era la banda que tocava, ja es van adonar del nostre accent, i resulta que aquelles noies a les que havíem preguntat, eren unes incondicionals de la vida universitària i d’Espanya en general i tot feia uns mesos que havien tornat d’allí, o d’aquí per vosaltres. Per tant, el concert va passar a segon terme, i vam estar parlant castellà i anglès, tot coneixent-nos i compartint experiències. Doncs a falta d’amics, van ser elles que ens vam demanar gairebé de genolls que quedéssim per anar de festa i a ballar. Realment és fàcil fer amics.

Realment estic fent molts amics. Demà tinc la primera classe de les mítiques “Houseparties”. Que millor que fer-n’hi una a casa teva per conèixer encara més gent. Ja us explicaré sobre això.

Us deixo un vídeo, el qual em va fer plorar i no precisament de pena, de com no sóc l’únic que crea més d’una confusió amb el tema accents.

My first steps in EUA

Assegut davant el mateix ordinador que no fa ni una setmana mostrava tot de pàgines sobre Minneapolis, Boston, vols, assegurances i contractes, ara hi ha una pagina en blanc, esperant que escrigui els meus primers passos en terres americanes, i desprès del pròleg, que comenci a situar el meu particular somni americà.

Aquest cop, si aixeco la vista, ja no veig cap terminal ni hi ha tot d’avions darrera meu, sinó que a uns pocs metres tinc la riba d’un dels més 10.000 llacs que hi ha a l’estat de Minnesota, amb tot d’esquirols corretejant al meu voltant, i la música d’algun festival folklòric que hi deu haver pel voltant com a música de fons.

Podem dir que la meva integració a set prou ràpida, no conec gaire els voltants,ja que tot just fa un dia que tinc el meu propi vehicle, una bicicleta que m’ajudarà a recórrer els infinits carrers de les ciutats bessones, St. Paul i Minneapolis, i anar poc a poc, coneixent el meu entorn.

El meu treball em permet observar i pensar molt sobre el que estic veient, ja que estic treballant a un parc d’atraccions, controlant i explicant com funcionen les atraccions, tot donant-me així la vida un revés, sobre la famosa frase no faré mai això, ja que mesos abans, m’havia estat mofant de la gent que treballava a les atraccions de Port Aventura i del monòtona que era la seva vida. Doncs bé, ara jo he entrat al joc d’aquesta monotonia. Evidentment, a Catalunya, no treballaria d’això, “potser”, el poso per no tornar a caure al mateix parany, i no arribo a comprendre la motivació que pot tenir la gent per treballar a un lloc on cada dia, més o menys, és el mateix.

Per mi, si més no els primers dies, esta resultant divertit, ja que sense adonar-me’n, estic fent un estudi social de la gent que va al parc, i posteriorment, intento buscar un perquè a les conclusions que arribo.

Uns petits exemples serien que per norma, la gent té els fills molts joves, i la seva conseqüent explicació la trobo a que aquí no existeix la famosa pastilla del dia de desprès, per tant, aquí la gent assumeix les conseqüències de una nit boja, per tant, precaució amb això, i posa coco les 24 hores. Més d’un beneirà Espanya ara.

Un altre fet que he pogut observar, a part de que la gent, la majoria d’ella és obesa, i quan dic la majoria, és la majoria, i em resulta una mica trist veure canalla jove i ja tan grassa, les noies que se’n salven, que han aconseguit, suposo per enveja de molts, mantenir un cos més o menys atlètic o entre nosaltres normal, moltes d’elles tenen les cames i malucs dobles, cosa que em vaig estar preguntant durant un parell de dies, he trobat una resposta possible resposta a això, i es deu a que les noies a l’institut, fan molt d’exercici, i fa que les cames se’ls hi posin fortes i musculoses, i un cop aquestes es fan grans, és gairebé impossible reduir-les.

Podria continuar amb més exemples, però ja ho aniré fent, i si teniu una resposta empírica a aquestes qüestions, benvingudes seran.

El lloc on trobo el descans i la pau desprès de les jornades de treball, i on poso més en pràctica el meu anglès, es situa a pocs minuts del lloc de treball i resulta ser un pis, prou confortable però sense gaires mobles. Tenim recepció, gimnàs, sala de rentadores, i un enorme jardí, i en breus dies obriran una piscina, per tant, resulta un lloc de somni. Tot això ho comparteixo amb dos nois valencians, i un turc.

En un primer moment, al comunicar-me que viuria amb dos nois espanyols al pis, tot de temors lingüístics em van envair, però aquest petit obstacle no faria que no aconseguís un dels objectius principals de l’aventura, com és fer la llengua anglesa meva, i us diré, que en els dies que porto aquí, no he escoltat més de dues frases seguides en català o en castellà sortir de la seva boca, ja que vam pactar parlar anglès fins finals de setembre, per tant, el que en un primer moment va resultar ser un problema, va esdevenir a un gran regal per mi, ja que amb quina cultura m’entendria millor compartint-ho tot que amb els espanyols?.

I la branca més boja de la vida aquí, la trobo en el grup de turcs que viuen a l’apartament de la vora, ja que tenen un caràcter semblant al meu quan es tracta de treballar o fer festa. Els encanta ballar, anar a discoteques, muntar festes, treballar el mínim possible, i les noies. Per tant, ens entenem.

Als voltants d’on visc, es troba un dels mil parcs que habiten en la majoria de ciutats americanes, i tot de camps de futbol, tennis i com no, del concorregut baseball. Vagis on vagis, cada 500 metres trobaràs un camp de baseball, i sempre amb gent jugant-hi.

Abans de venir a trobar el llac on hem trobo, me volgut aturar uns minuts a observar com hi jugaven, ja no pel joc, sinó per la gent. Gent de totes les edats, des de l’àrbitre que devia tenir uns 70 anys al jugador més jove, que en devia tenir 22. M’encanta de la cultura americana, aquestes ganes de fer coses que tenen, ja que jo no veig al meu pare, a les vuit de la tarda, deixant de banda que encara treballa i el munt de contres que trobo als horaris de treball espanyols, calçant-se les seves sabatilles esportives, posant-se la samarreta del seu equip, i anar a jugar, com cada tarda, a baseball al camp que hi ha just davant de casa.

Suposo que és una altra filosofia de vida, que quan ens fem grans, no tenim aquesta necessitat de formar part d’un equip, ni el sentiment de competició o de fer esport que té aquesta gent. Un altre exemple que em va deixar parat, i que em van comentar que era del més comú, era com un grup de jubilats, la majoria d’ells passant dels 70, cuidava d’un dels parcs de la ciutat de Boston, i com es cooperaven entre ells.

Jo no se si existeix això a Catalunya, però ja us dic jo, que el parc estava realment ben cuidat.

També he pogut corroborar l’existència de centres comercials enormes, que per fer-vos una idea, serien com 8 Corteinglés, posats de costat, i cadascun amb un nom diferent. Realment apassionant. Però no em vaig comprar res. Això que tot sigui tan gran i que hi hagi tantes coses a triar, et dona la sensació que desprès de comprar-te una cosa, caminaràs un minut i trobaràs una cosa millor. Suposo que m’hauré de conscienciar.


Tinc moltes més coses al cap, i també tinc fulls de sobre per escriure, però no vull abusar de la vostra amistat per continuar llegint el que escric, per tant, espero trobar forces i ganes els pròxims dies per posar-me escriure i anar-vos informant poc a poc.

Una abraçada a tots i totes, ja que aquí als amics se’ls abraça només.

PD: Ja us comentaré com d’il•lògic resulta això amb altres costums americanes.

Welcome to America!

Tot va començar estirats en un llit i deixant volar la imaginació sobre el que ens agradaria fer l’estiu següent. Des de feia molt temps sabia que un estiu estaria destinat a anar a un país estranger a treballar, tant per millorar a nivell de currículum com, i la més important, aprendre, créixer i madurar com a persona.

I tal com ha anat succeint amb les grans coses, mig de casualitat vam trobar una empresa que ens buscava la feina als EUA. Per què EUA? Doncs ja que marxo tot un estiu que millor fer-ho de gran manera, i anar al considerat millor país del món.

Tràmits, ingressos, emocions a flor de pell, i fantasies de tres amics que se’n anaven sols a fer les ameriques. Van arribar les primeres feines però sortien problemes, i finalment ens van emplaçar a New Hampshire, a treballar a un càmping els tres plegats. Un lloc amb un gran llac on ens esperava practicar diversos esports com esquí aquàtic, kayac, BTT, etc. Però, i com deu ser típic als EUA, un seguit de turmentes va deixar malmès el càmping i ens va deixar a nosaltres sense feina, a quatre dies vista del nostre vol.

A dos dies de marxar ens fan saber que no hi ha feina pels tres i que si volem continuar treballant als EUA ens haurem de separar. Dos poden anar junts però un ha d’anar separat. Dura decisió. Més pel fet que ja havíem col•locat a la maleta tot de somnis, projectes, fantasies i mil coses a fer i dir els tres plegats. Quan vaig llegir el mail explicant-ho, em va envair un pensament sense voler, que devia ser una premonició, dient que era jo el que aniria sol. I evidentment. El fet d’anar sol canviava l’experiència, tornant aquesta molt més ambiciosa, perillosa, amb més riscos però amb més beneficis. I si, els meus amics, com era d’esperar volien anar plegats amb algú altre, i per tant, tenia via lliure per anar tot sol.

Un cop vaig anar informant-me del lloc on anava a treballar, la ciutat, el tipus de feina, tots els meus temors anaven desapareixent. I ho anava substituint l’entusiasme per començar a conèixer gent i aprendre la llengua i la cultura americana.

I per fer-ho més èpic tot, fins dilluns tarda, quan el nostre vol sortia aquella nit, no sabria si era acceptat d’anar a treballar a un Parc d’atraccions-zoologic a St.Paul, Minnesota, la capital de l’estat. I si, ara mateix, escrivint tot això, estic a la Gate A6 esperant que surti el meu vol cap a Minneapolis, fent escala a Cleveland. Perquè avui i no ahir dia 14. Doncs perquè he tingut que fer nit a Boston.

Un cop a les 19h. del dilluns sabia que anava a treballar a St. Paul, amb la maleta per fer, havia de buscar hotels de Boston per fer nit, com funcionava el metro, posar-me en contacte amb el Parc d’atraccions i acomiadar-me de tothom. El maldecap augmentava proporcionalment al meu cansament. Però al final ens hem vam sortir.

A l’aeroport hem trobo amb els meus companys de viatge, i només de viatge ja que les nostres experiències serien completament diferents i sabíem que estaríem, com amb la resta d’amics que deixo a Europa, sense veure’ns durant dos mesos. El fet de viatjar junts, em va fer adonar un xic més de la realitat que m’esperava i va dinamitar una mica un altre cop el meu cap, en veure que els mil somnis que teníem per aquell estiu plegats s’acabarien en unes hores.




Un cop a Boston, i dels mil controls a les maletes, ens acomiadem amb un crit llunya i alçant el braç ja que el meu control havia trigat més, i ells marxaven corrent a agafar el seu altre vol.

Ja està. Ja estic sol. Tinc Amèrica als meus peus, oberta a que la conegui i la descobreixi jo sol. M’agrada.

Un cop a Boston, i ja instal•lat a l’hotel, truco a unes amigues que uns mesos abans havia conegut a la meva residència, les quals havien estat d’intercanvi a la UPF, i quedo amb elles per passar la tarda-nit. No sabeu com em costava treure el somriure de la meva cara al veure-les, estava tan feliç. Va ser magnífic trobar una persona que has conegut al teu territori, i tu vas a l’altre cap de món i te la puguis tornar a trobar. Llargues converses preguntant i explicant coses sobre Amèrica i l’estiu en general. Vam anar a sopar a un lloc elegant, on vaig poder degustar els típics plats de Boston, com eren la sopa de ceba amb formatge, crema de cloïsses i com no, la típica hamburguesa americana. M’encantava mirar al meu voltant i escoltar parlar tothom en anglès i observar tot de noves cares. Un cop tips, vam recórrer els carrers de la zona, tot ensenyant-me els llocs típics de Boston, explicant-me costums, com funcionen els partits de Softball. Vaig poder corroborar que és cert el que surt a les pel•lícules que al mig de la ciutat hi ha camps de baseball i la gent hi juga a tot hora. Hem vaig proposar que hi he de jugar. Va ser magnífic poder estar amb elles ni que sigues unes hores, i ens vam acomiadar amb una abraçada, tot prometent-nos que ens veiem al setembre aquest cop durant uns dies, ja que tot allò se’ns havia fet massa curt.

I ara, aquí hem teniu, esperant el vol, on hem portarà a l’iniciï del meu particular somni americà.