Aquelles petites coses que et fan feliç..

Ja ho diuen, sempre es vol el que no és té.

Ara quan tothom s’acomiada i ja és comença a veure el final, jo veig les coses que realment valen la pena.

Ara quan la gent lamenta no quedar-se més temps i gaudir del bon temps que s’aproxima i tot el que suposa, jo veig les petites coses que no tinc aquí.

Ara quan tothom em diu l’afortunat que sóc d’estar aquí i de tot el que estic vivint, és quan veig aquelles coses que realment em fan feliç.

Que trobes a faltar?

Mmm, fàcil. El somriure d’aquella noia rosseta mirant-me amb una mica de vergonya, conduir el meu cotxe encara amb el banyador moll i embolicat amb una tovallola, una estrella tot jugant al futbolí, menjar una bona paella encara amb sorra als peus, estar estirat en una barca al mig del mar, i saber que a la vora només hi tens els teus millors amics sense cap preocupació.

Les coses familiars, aquelles coses que fa anys que fas, que sempre són igual però que mai et canses de fer.

Aquelles barbacoes a casa d’un amic, a la vora de la piscina, desprès d’haver jugat a tennis, i des de la distancia veure tots aquells vells amics i descobrir com uns han canviat tant i els altres tant poc, però allí estan. I acabarem jugant a jocs que només nosaltres entenem, i acabarem dormint repartits per tota la casa.

La rutina d’esmorzar a les 12, anar a la platja, dinar a la terrassa sense samarreta, fer la migdiada al sofà amb la televisió de fons, agafar un altre banyador, trobar-te de nou amb els amics que només veus a l’estiu, jugar a voleí fins que t’agafa fred als peus, sopar amb la família, posar-te aquelles camises blanques de fil i pantalons curts, i anar a beure a la platja per desprès acabar en algun bar, un dia i un altre.

Les interminables nits d’estiu al poble on has crescut, tots al voltant d’aquell banc, i parlant de qualsevol cosa que a tots ens fan riure, i és quan t’adones que t’has fet gran. Recordo quan havia de negociar amb 12 anys amb els meus pares perquè em deixessin quedar fins mitjanit al carrer i semblava que m’hi anés la vida i on el medi de transport era la bici. Desprès, de més gran, ja no negociaves cap hora, i sorties amb la moto al mateix carrer, i on la teva il·lusió era que vingués un dels “grans” i et portes amb cotxe a qualsevol lloc. I ara, nosaltres som aquells “grans” que anem amb cotxe i portem als més petits per camins només per veure’ls la cara il·lusionada, i amb ells, tu recordes també aquell somrís en la teva cara.

Les festes majors dels pobles de la vora, de les quals no recordo ben bé perquè les esperem amb tanta ànsia, perquè al cap i a la fi, si ho penses fredament no hi ha res especial. O si? Potser és el trobar-te amb amics o coneguts que només veus en aquells llocs, cançons que cantes a tota veu, ja que feia segles que no escoltaves, i on els favors a base de cerveses gratis o a meitat de preu són un gran negoci. Els problemes per trobar qui no beurà aquella nit per poder conduir, i les converses posteriors de tornada al cotxe comentant la nit i a qui has vist.

Però tot això com bé he dit, són com una rutina i espero sempre tenir, per tant, gaudiu de les coses que ara no doneu importància i que si que teniu, jo prometo que també ho faré.

There will be a moment that we should stop

Qui és, on va, on i amb qui viurà, són una part de les preguntes que cada cop més sovint li treuen la son. Un seguit de casualitats, persones, experiències, i en definitiva la vida que està triant viure, el porta a formular-se més que sovint aquestes preguntes.

Cada nou destí, el porta a viure una nova vida, un altre ser. Cada nou lloc, noves ofertes de vida, de triar on anar, i de qui ser. Però això el desconcerta, no l’espanta, però el porta a pensar. Se li fa impossible imaginar-se a un lloc en tres anys, saber amb qui viurà, on viurà i a que dedicarà el seu temps.

Però, tot i això, fa plans. Plans que sonen a somnis. Plans que per a molts se’ls hi fa inimaginable de creure en ells. Però ell creu, perquè li agrada somiar i més quan troba algú amb qui compartir aquests.

Sobre qui és ara o a qui realment pertany, depèn del lloc i del moment en que es troba. I sovint li pregunten que fa amb la seva vida, i si realment es pot viure així. Ell només respon que viu, que coneix i descobreix. Creu que és ara el moment en que ho ha de fer i simplement ho fa.

I molts es sorprenen de com canvia de vida tan sovint, el poc que connecta l’una amb l’altra, de com dona tanta importància a un estil de vida que sap que durarà poc i sovint escolta que hauria d’intentar viure una vida i conservar allò que té, i no començar-ne tantes de noves.

No diria que viu insegur, però té por a estancar-se o de no acabar trobant al final sentit al que està fent. O potser busca una inspiració final o una persona que li canviï la vida o ves a saber que, però cada cop que deixa casa seva per descobrir un nou lloc, sap que no hi ha un objectiu emocional final, només es deixa portar.

Tot i això, té el passat sempre present, el bé que s’està a casa, i tot el que es té allí, una vida acomodada i més o menys ja dissenyada, amb una certa rutina, i on només canvien petits detalls. I la seva família, ells només el volen veure feliç, i han treballat i treballen sempre per aconseguir-ho. Volen que el seu fill tingui èxit i sigui feliç, però això, al final no depèn d’ells, sinó d’ell mateix, i és per això que surt a buscar-ho, perquè li han dit mil cops, que la sort un se la fa, no apareix per casualitat.

I sovint veu gent coneguda que tenen vides que no els acaben d’omplir del tot i se senten insegures amb aquestes, o d’altres, que simplement en viuen d’altres que no s’assemblen gens a les que havien imaginat en un passat. I suposo que és en veure això que sap que és el que no vol.


I al final, sap que hi haurà un moment en que tocarà aturar-se. Hi haurà un moment que haurà de pensar qui és, que està fent, com està vivint i que és el que realment li agrada.

No és una recerca fàcil, ja que quants de nosaltres podem respondre aquestes preguntes. Però si finalment ho aconsegueix, el següent repte serà encara més complicat i més rellevant. Serà el de respondre qui vol ser, com vol viure i on, amb qui vol compartir la seva vida, quin és el seu somni, i si està fent realment el correcte per aconseguir-lo.

Però tots aquest viatges, totes les maletes que ha anat acumulant a casa seva, tocarà obrir-les totes i tocarà d’aquestes, omplir-ne només una, la de una nova etapa, probablement la etapa adulta. Haurà de triar quins són els amics que vol en la seva vida, siguin d’on siguin, tocarà triar si la té, la persona amb qui probablement vol viure la seva vida i estimar, tocarà triar quin és el lloc on vol viure, i quin estil de vida vol portar entre d’altres coses.

I és gràcies al tenir tantes maletes amb infinitat de coses a dins, que podrà triar entre d’elles, en lloc de conformar-se només amb la que va començar ara ja fa uns anys.


I som joves, i a tots ens fa por triar aquestes coses, o si més no, no tenim clar si volem decidir ara el que serem i farem la resta de les nostres vides, però hi ha moments en que hem de reconèixer que ja no som aquells nens o adolescents, on els pares, professors i amistats decideixen o condicionen les nostres decisions. És moment per ser egoista, per mirar per un mateix, per començar una recerca que pot durar dies i molts mal de caps, per deixar a terra el gran sac que arrosseguem a tot arreu on a dins hi tenim la família, les amistats, la nostra llar o fins i tot la nostra ciutat estimada, i començar a caminar lleuger cap a trobar el que tu, solament tu, vols ser, perquè realment ets tu el protagonista de la teva vida, i seràs tu qui viuràs aquesta i ningú més ho farà per tu. I ens espanta perquè no tenim un boto de tornar a començar si em pres una decisió equivocada o la possibilitat de tornar enrere per arreglar-ho. Però aquesta és la màgia de la vida.

Tot i això, ara, potser no és moment de capficar-s’hi.

Let me explain you..

Deixeu-me que us expliqui una historia. Va d’un noi que des de que va començar la seva carrera universitària, sabia que l’Erasmus seria part d’aquesta. Una combinació d’atzar, confusió, nivell d’angles, ambient/nivell universitari, o altres motius amb importància relativa, el van portar a escollir Copenhaguen.

Li havien explicat que era la millor ciutat dels països escandinaus, cultura per la que se sentia atret, ja que desconeixia gran part d’ella, i així a grans trets només sabia que hi feia fred, que la gent era més aviat rossa i els preus eren més elevats, però alhora estava encuriosit per l’economia que tenien i la seva forma de viure tan calmada i relaxada.

Sabia que no era l’únic de la seva universitat que triava aquell destí, ja que era una ciutat que atreia a un bon grapat estudiants, per tant, va començar a mirar-se bé la seva segona opció, Bèlgica, destí on ja estava convençut que hi passaria 6 mesos de la seva vida.

Quan finalment li van comunicar que el seu Erasmus seria a la capital danesa, va experimentar una estranya sensació, com aquella salsa xinesa, agredolça.



En aquell punt no sabia si realment era el que volia. Però, en poques hores, ja estava amb un somriure i feliç de la seva sort. Ara el nostre protagonista ja fa un parell de mesos que està vivint a la seva nova ciutat. Viu a uns 10-15 minuts del centre en una residència universitària, probablement una de les més cares de la ciutat. Però no ho veu com un problema, ja que la situació li encanta i probablement li encantarà més ja que aquesta està rodejada de parcs i camps de futbol i basquet. A part, aquesta està envoltada de supermercats, un gimnàs genial, i l’estació de tren i bus es troba tot just a la porta. A més a més, si li sumem que l’edifici el qual habita, disposa de sales comunes on fer-hi festes o beure cervesa és obligatori, hi ha llibertat per allotjar a qui vulguis i quan vulguis i també, una genial terrassa on fer-hi barbacoes i festes més d’ambient estival, resulta més que genial.


Es mou per la ciutat principalment amb una flamant bicicleta, típica en aquesta ciutat, i no ho fa per motius de mantenir-se en forma, sinó, per la rapidesa que suposa moure’s amb ella, l’estalvi en tiquets de bus i metro (aprox. 2 € el viatge) i el fàcil que resulta moure’s en aquest mitjà, ja que tots els carrers disposen de carrils bici d’almenys 2 metres d’ample.


Aquest noi justifica l’estada a Dinamarca dient que estudia economia a l’University of Copenhaguen, considerada la millor dels països escandinaus. La veritat és que no menteix, ja que va a classes, imprimeix els apunts que el professor penja i fins i tot aixeca la mà a classe per donar la resposta quan el professor pregunta i ningú és digna a respondre correctament. La veritat és que la universitat li encanta.


Potser li agradaria passar-hi més hores, està en els seus objectius, ja que l’atreu la seva manera de funcionar i l’ambient. Cada carrera té els seus propis edificis, bars i biblioteques, tot dins un mateix campus, i tots aquests, disposen de cafès, amb tot de sofàs i pilotes enormes per assentar-t’hi, taules de ping pong, futbolins gratis i, sorprenentment, playstations 3.

Es veu que la universitat posa totes aquestes facilitats perquè els estudiants puguin desconnectar i descansar entre classes, ja que saben que els seus estudiants surten força de festa. Això és una universitat compromesa amb la vida universitària.


A més, afegir que el seu campus és bastant majestuós, edificis antics i molt grans, que res tenen a veure amb l’interior, on disposen de classes totalment noves, on les portes s’obren automàtiques, i on totes les aules disposen de cadires encoixinades, on no adormir-se és fins i tot més complicat que entendre un professor des de ultima fila, explicant la classe en anglès amb un pronunciat accent danès.


El nostre noi, ha sentit molt a parlar del que és anar d’Erasmus, degut a les seves amistats que es van encarregar de posar-li unes enormes expectatives sobre el que és estudiar a fora i que allí on habita en la seva universitat d’origen, és freqüentat per estudiants d’intercanvi d’arreu, on aquests tenen un dels moments més bojos i inoblidables de les seves vides.

Per tant, va arribar al seu Erasmus amb moltíssimes ganes de fer coses, sortir de festa, conèixer gent, i viure aquesta experiència que li durarà vora 7 mesos, com si tan sols li dures 2 setmanes.

És cert que al principi li va resultar un xic difícil, ja que potser la gent que l’envoltava, no acabava de compartir el mateix esperit, però ben aviat els hi encomanaria. A més, el anar coneixent gent, va anar trobant aquells qui compartien les mateixes preferències, les mateixes ganes de sortir almenys 5 nits per setmana i visitar tants països com fos possible.


Per combatre el fred a les nits i per animar-se una mica abans de sortir, la cervesa és el recurs més fàcil, i principalment barat. El nostre protagonista ha entès que aquell Bacardi amb cola que bevia com la cosa més normal del món, ara és una beguda per ocasions puntuals. Per tant, s’ha vist forçat a convertir-se en amic confident de la beguda principal confeccionada en el país que l’acull. A Dinamarca consideren que Calsberg és “probablement” la millor cervesa del món.

Probablement no. Ell se la beu, però sap que com la seva Estrella o Guinness no hi ha Calsberg que valgui. I es sent afortunat de viure normalment a Catalunya, i ara és quan entén la gent que ve al seu país i beu cervesa com si fos aigua, ja que és escandalosament barata si ho comparem amb l’euro que ha de pagar el nostre amic a Copenhaguen per una llauna de cervesa d’una marca que ni tan sols coneix.

Però tot això ja ho sabia abans de venir aquí, per tant, està més que conformat.

Honeymoons

M’han explicat que la primera etapa de l’Erasmus en un lloc, s’anomena “lluna de mel”, on tot et resulta excitant, i que sempre vols fer coses noves. La que la segueix, és com una mena de xoc on només veus coses dolentes i trobes a faltar el teu país d’origen.

Bé, doncs dir que les he passades totes dues, no una rere l’altra, sinó plegades o fins i tot, potser vaig invertir l’ordre.

Perquè arribar i congelar-te, trobar-te un clima que et convida a quedar-te a casa i no moure’t, preus abusius, que el lloc on has de viure no et resulta ser tan genial com imaginaves, i fins i tot, no veure el teu lloc en la teva ciutat, van ser les meves primeres sensacions.

Afortunadament, vaig casar-me amb aquesta ciutat, el lloc on visc, amb les meves amistats i com no, amb el meu Erasmus, i tots plegats vam pujar a la limusina amb tot de llaunes al darrera, i ens vam disposar a gaudir de la lluna de mel.

I si, va ser una boda prematura, no m’imaginava haver-me casat a segues, sense gairebé conèixer, però algun cop s’ha de fer alguna cosa sense sentit a la vida. I la satisfacció de veure que no t’has equivocat i que tot millora i que res empitjora, és molt gratificant.

El lloc on m’acull, ja resulta ser gairebé perfecte, unes vistes que mai m’hauria pogut imaginar, unes expectatives molt grans en aquest i amb la gent que el comparteixo. El temps, bé, és una relació amor-odi, ja que resulta molt bonic llevar-te al mati i passar les cortines i veure-ho tot enfarinat, i com lentament va caient neu al carrer, però no ho resulta tant, sortir al carrer, que el vent gairebé et travessi, que no puguis caminar de la neu que hi ha, i que tota activitat exterior resulti impossible.

Els amics, per quins començo? pels que vaig conèixer ara ja fa gairebé un mes o els que tot just vaig conèixer ahir? Els que he anat a Polònia i hem compartit uns dies del tot inoblidables o amb els que ja estem fent plans per anar a altres llocs? Aquells amb els que vaig sortir de festa fa dues setmanes, o amb els que sortiré avui?

Aquests afortunadament no s’acaben, ja que vagis on vagis, sempre hi ha algú amb un somriure i amb ganes de conèixer-te. I donat al fet que ara tot just comença l’Erasmus de debò, aquests s’incrementaran exponencialment.

I dir, que marxar abans del que els altres ho han fet, ha tingut la seva recompensa. Perquè com he dit, ara és quan tothom ha arribat, i per tant, començo la meva segona lluna de mel. Bàsicament és igual que la primera, amb ganes de fer coses noves, degut al fet que la ciutat és molt gran i mai pares de descobrir coses noves, que la gent d’intercanvi que hi ha ara s’ha multiplicat per 10 a la que havia la setmana passada, i que tot just ara començo les classes de veritat.

I m’agrada perquè jugo amb avantatge. Jo ja tinc a les meves espatlles, nits de bogeria, la capacitat d’entendre i parlar danès, un viatge a Polònia, coneixement dels carrers, del funcionament de la ciutat i de la gent danesa en general. I per altra banda, torno a tenir l’entusiasme del primer dia que vaig arribar i conèixer gent nova i cada dia resulti ser una aventura, torna a ser la meva rutina.

M’agrada.

Velkommen til København

La cançó que una nit em descobriria una noia, la qual sempre té detalls que et deixen pensant, i sense que ella ho sàpigues, ha marcat els últims dies de la meva estada d’allí on tinc la meva vida i els primers d’on en començo una de nova.

La cançó com no s’anomena Copenhaguen, ciutat que ara m’acull i que si miro a la dreta veig en la seva esplendor, gràcies a una gran finestra que governa la meva habitació.


La cançó comença per un

“Él corría, nunca le enseñaron a andar”,



i si, últimament tot ho estic fent ràpid, com si el temps s’acabés, tot té data d’inici i de fi. L’aventura a Amèrica, que tinc explicada en posts anteriors, la tornada a Barcelona, on sabia que seria breu, tres mesos que han estat d’allò més intensos, on gent nova ha entrat a la meva vida, no deixant-me indiferent. I ara Copenhaguen, on la pressa per fer coses, visitar, conèixer i sobretot gaudir, està sempre present.


Continua amb:

“Aeropuertos: unos vienen y otros se van
Igual que Alicia sin ciudad
El valor para marcharse, el miedo a llegar”


Aquesta Alicia ben podria ser jo, que tot i saber on està casa seva, no té sempre la mateixa ciutat, ja sigui Minneapolis, Barcelona, Lleida o Copenhaguen, però que poc li preocupa, ja que totes tenen el seu de bo.

I com ben diu, el valor de marxar, i la por a arribar. Les ganes de marxar sempre es tenen, però la por a que arribi el moment sempre està present. Crec que per això vaig intentar fer una vida normal i fer veure que no m’adonava que marxava en unes hores, per un llarg temps. Tothom t’acomiada i tu entusiasmat per la idea de marxar, però sempre amb el dubte de si estaré bé, de si faré bons amics o de si m’adaptaré. Més d’un si trobarà a hores d’ara.. Dir, que no es fins que aterres, i mires per la finestra i ho veus tot diferent, que sense voler penses: d’aquí uns dies, això ja em resultarà tan familiar com el lloc que acabo de deixar.

Sempre que el valor i les ganes de marxar no siguin inferiors a la por arribar, en aquesta vida es faran coses grans.


I el bis repeteix la millor estrofa de la cançó:

“ Dejarse llevar suena demasiado bien
Jugar al azar, nunca saber dónde puedes terminar
... o empezar”


Perquè deixar-se portar, i deixar la teva vida a l’atzar, sona massa bé com per no caure en aquesta temptació.
És el joc d’anar a un lloc sol, sense saber que t’hi trobaràs i saber que comences de nou, que la teva vida fa un punt i a part, i el passat queda a un racó, i el present i el futur es viuen amb gran intensitat. L’atzar et determina la teva vida, et tria per casualitat els amics amb els quals viuràs grans experiències i resultaran ser persones que tindràs per tota la vida, una gran responsabilitat deixada a l’aire, però això és el que ho fa realment màgic.

Per això, mai sabràs on pots acabar, o el que m’agrada més, on pots començar. La vida no saps on et portarà, qui coneixeràs, que et canviarà la vida, o qui o que et farà plantejar coses que fins ara no saps ben bé existeixen o creus inamovibles. No se sap on aniràs a parar, o quin serà el teu proper projecte.

El fet de no pertànyer a ningú ni a cap lloc, et porta a volar, a volar i a jugar a viure, i són pocs els quals decideixen fer-ho, perquè el salt que s’ha de fer per començar, espanta, molt profunda és la caiguda que es veu, però molt alt és el sostre fins on es pot arribar.


Continua:


Un instante mientras los turistas se van
Un tren de madrugada consiguió trazar
La frontera entre siempre o jamás


Perquè no es fer turisme, no visites i punt, vius, t’integres i formes part, i saps que mai deixaràs de fer créixer la llista del que tindràs per sempre o del que mai deixaràs de fer..Perquè Copenhaguen, encanta..


“Jugar al azar, nunca saber dónde puedes terminar
... o empezar, terminar
... o empezar, terminar
... o empezar ”


La cançó en qüestió és aquesta.

Cambiando el rumbo..

Continúo escribiendo. Diréis, pero si ya no estás en los Estados Unidos, y no os lo niego, pero ahora estoy en Barcelona. Si, puede que no esté de viaje ni de Erasmus ni por otros motivos que me podrían empujar a escribir, pero, ya no se si por mono o por mi preocupación por dar a conocer mis pensamientos y a la vez, darme a conocer a mi mismo que es lo que pienso, me he sentado en el parque de la Ciutadella, unos de los principales parques de Barcelona, que está justo delante de mi residencia y que durante dos años he ignorado su potencial como fuente de inspiración.

El motivo podría decir, que se debe a una mezcla de cosas. Primero, la promesa que os hice en un post anterior, de que tenía nuevos proyectos, dentro de los cuales era escribir cosas con un poco de más sentido que mi particular viaje a Estados Unidos y mi particular punto de vista sobre este. Segundo, para descubrir donde esta mi limite en lo que a lo literario se refiere, y para probar si puedo convertir esto de escribir en un hobby, y quien sabe, en algo más, por soñar que no quede. Y tercero, y puede que haya sido el empujón, la serie Californication. Cuando como, tengo ya el ritual de ver un capitulo, de las series que entre la población más han o están triunfando. Acabadas ya Prison Break, Lost, Chuck y Héroes, todas ellas en versión original, para este año me había puesto entre ceja y ceja ver al fin, How I met your mother. Pero mientras no conseguía las temporadas en ingles, llego a mis manos, Californication. Puede que no sea como las otras series, que mi cabeza trabajaba al mismo ritmo que lo hacían los protagonistas, estas me plantean una serie de dudas y situaciones que me hacen pensar mucho. Para quien no lo sepa, soy un espectador activo, me pongo siempre en la piel de los protagonistas y al final del capítulo o película, adopto su estado anímico.

En este caso, el protagonista es escritor, y aunque esta no se su característica principal, ya que puede que haya gente que no se había ni dado cuenta de esto, es su oficio. Y me ha dado el empujón, ya que me sentido identificado en el hecho que tiene un blog y que solo puede escribir cuando algo le preocupa o está en su cabeza muy metido.

Y aquí me tenéis.

Y diréis, y que hace Toni escribiendo en castellano o español. Pues, lo hago principalmente por abrirme un poco al mundo y al hecho que hay gente que quiere leerme, y lamentablemente, el catalán no es tan próximo a ellos, ya por motivos geográficos o porque el hecho de viajar, me ha regalado amigos en distintas partes del mundo, por tanto, haré el esfuerzo de escribir en esta lengua, aunque no sea mucho de mi agrado, dado a que no estoy fomentando el catalán y que me cuesta más pensar y jugar con las palabras como lo hago en catalán. Y puede que me haga perder mi estilo, pero lo recuperaré.

Y nada, solo he querido hacer como una carta de presentación, y decir que mi blog toma otra dirección, otra etapa, ya que tal como dice la url de este, intentare ser ambicioso.

Pero avisaros que este, no cerrara las puertas al blog que pueda hacer de mi Erasmus, dando mi particular visión de Copenhague y sus alrededores. Aunque hablando de Erasmus, ahora mismo estoy de Erasmus en Barcelona, pasando tres meses aquí estudiando, y intentando descubrir una de las mejores ciudades del mundo, y que he ignorado estos dos años anteriores y he tenido que ir hasta América para ver todo lo que me estaba perdiendo, y comprobar que algunos americanos han visto más de esta que un casi habitante de ella.

Por tanto, ya se me acumula la faena. Próximamente, más.

Una abraçada!