There will be a moment that we should stop

Qui és, on va, on i amb qui viurà, són una part de les preguntes que cada cop més sovint li treuen la son. Un seguit de casualitats, persones, experiències, i en definitiva la vida que està triant viure, el porta a formular-se més que sovint aquestes preguntes.

Cada nou destí, el porta a viure una nova vida, un altre ser. Cada nou lloc, noves ofertes de vida, de triar on anar, i de qui ser. Però això el desconcerta, no l’espanta, però el porta a pensar. Se li fa impossible imaginar-se a un lloc en tres anys, saber amb qui viurà, on viurà i a que dedicarà el seu temps.

Però, tot i això, fa plans. Plans que sonen a somnis. Plans que per a molts se’ls hi fa inimaginable de creure en ells. Però ell creu, perquè li agrada somiar i més quan troba algú amb qui compartir aquests.

Sobre qui és ara o a qui realment pertany, depèn del lloc i del moment en que es troba. I sovint li pregunten que fa amb la seva vida, i si realment es pot viure així. Ell només respon que viu, que coneix i descobreix. Creu que és ara el moment en que ho ha de fer i simplement ho fa.

I molts es sorprenen de com canvia de vida tan sovint, el poc que connecta l’una amb l’altra, de com dona tanta importància a un estil de vida que sap que durarà poc i sovint escolta que hauria d’intentar viure una vida i conservar allò que té, i no començar-ne tantes de noves.

No diria que viu insegur, però té por a estancar-se o de no acabar trobant al final sentit al que està fent. O potser busca una inspiració final o una persona que li canviï la vida o ves a saber que, però cada cop que deixa casa seva per descobrir un nou lloc, sap que no hi ha un objectiu emocional final, només es deixa portar.

Tot i això, té el passat sempre present, el bé que s’està a casa, i tot el que es té allí, una vida acomodada i més o menys ja dissenyada, amb una certa rutina, i on només canvien petits detalls. I la seva família, ells només el volen veure feliç, i han treballat i treballen sempre per aconseguir-ho. Volen que el seu fill tingui èxit i sigui feliç, però això, al final no depèn d’ells, sinó d’ell mateix, i és per això que surt a buscar-ho, perquè li han dit mil cops, que la sort un se la fa, no apareix per casualitat.

I sovint veu gent coneguda que tenen vides que no els acaben d’omplir del tot i se senten insegures amb aquestes, o d’altres, que simplement en viuen d’altres que no s’assemblen gens a les que havien imaginat en un passat. I suposo que és en veure això que sap que és el que no vol.


I al final, sap que hi haurà un moment en que tocarà aturar-se. Hi haurà un moment que haurà de pensar qui és, que està fent, com està vivint i que és el que realment li agrada.

No és una recerca fàcil, ja que quants de nosaltres podem respondre aquestes preguntes. Però si finalment ho aconsegueix, el següent repte serà encara més complicat i més rellevant. Serà el de respondre qui vol ser, com vol viure i on, amb qui vol compartir la seva vida, quin és el seu somni, i si està fent realment el correcte per aconseguir-lo.

Però tots aquest viatges, totes les maletes que ha anat acumulant a casa seva, tocarà obrir-les totes i tocarà d’aquestes, omplir-ne només una, la de una nova etapa, probablement la etapa adulta. Haurà de triar quins són els amics que vol en la seva vida, siguin d’on siguin, tocarà triar si la té, la persona amb qui probablement vol viure la seva vida i estimar, tocarà triar quin és el lloc on vol viure, i quin estil de vida vol portar entre d’altres coses.

I és gràcies al tenir tantes maletes amb infinitat de coses a dins, que podrà triar entre d’elles, en lloc de conformar-se només amb la que va començar ara ja fa uns anys.


I som joves, i a tots ens fa por triar aquestes coses, o si més no, no tenim clar si volem decidir ara el que serem i farem la resta de les nostres vides, però hi ha moments en que hem de reconèixer que ja no som aquells nens o adolescents, on els pares, professors i amistats decideixen o condicionen les nostres decisions. És moment per ser egoista, per mirar per un mateix, per començar una recerca que pot durar dies i molts mal de caps, per deixar a terra el gran sac que arrosseguem a tot arreu on a dins hi tenim la família, les amistats, la nostra llar o fins i tot la nostra ciutat estimada, i començar a caminar lleuger cap a trobar el que tu, solament tu, vols ser, perquè realment ets tu el protagonista de la teva vida, i seràs tu qui viuràs aquesta i ningú més ho farà per tu. I ens espanta perquè no tenim un boto de tornar a començar si em pres una decisió equivocada o la possibilitat de tornar enrere per arreglar-ho. Però aquesta és la màgia de la vida.

Tot i això, ara, potser no és moment de capficar-s’hi.

Let me explain you..

Deixeu-me que us expliqui una historia. Va d’un noi que des de que va començar la seva carrera universitària, sabia que l’Erasmus seria part d’aquesta. Una combinació d’atzar, confusió, nivell d’angles, ambient/nivell universitari, o altres motius amb importància relativa, el van portar a escollir Copenhaguen.

Li havien explicat que era la millor ciutat dels països escandinaus, cultura per la que se sentia atret, ja que desconeixia gran part d’ella, i així a grans trets només sabia que hi feia fred, que la gent era més aviat rossa i els preus eren més elevats, però alhora estava encuriosit per l’economia que tenien i la seva forma de viure tan calmada i relaxada.

Sabia que no era l’únic de la seva universitat que triava aquell destí, ja que era una ciutat que atreia a un bon grapat estudiants, per tant, va començar a mirar-se bé la seva segona opció, Bèlgica, destí on ja estava convençut que hi passaria 6 mesos de la seva vida.

Quan finalment li van comunicar que el seu Erasmus seria a la capital danesa, va experimentar una estranya sensació, com aquella salsa xinesa, agredolça.



En aquell punt no sabia si realment era el que volia. Però, en poques hores, ja estava amb un somriure i feliç de la seva sort. Ara el nostre protagonista ja fa un parell de mesos que està vivint a la seva nova ciutat. Viu a uns 10-15 minuts del centre en una residència universitària, probablement una de les més cares de la ciutat. Però no ho veu com un problema, ja que la situació li encanta i probablement li encantarà més ja que aquesta està rodejada de parcs i camps de futbol i basquet. A part, aquesta està envoltada de supermercats, un gimnàs genial, i l’estació de tren i bus es troba tot just a la porta. A més a més, si li sumem que l’edifici el qual habita, disposa de sales comunes on fer-hi festes o beure cervesa és obligatori, hi ha llibertat per allotjar a qui vulguis i quan vulguis i també, una genial terrassa on fer-hi barbacoes i festes més d’ambient estival, resulta més que genial.


Es mou per la ciutat principalment amb una flamant bicicleta, típica en aquesta ciutat, i no ho fa per motius de mantenir-se en forma, sinó, per la rapidesa que suposa moure’s amb ella, l’estalvi en tiquets de bus i metro (aprox. 2 € el viatge) i el fàcil que resulta moure’s en aquest mitjà, ja que tots els carrers disposen de carrils bici d’almenys 2 metres d’ample.


Aquest noi justifica l’estada a Dinamarca dient que estudia economia a l’University of Copenhaguen, considerada la millor dels països escandinaus. La veritat és que no menteix, ja que va a classes, imprimeix els apunts que el professor penja i fins i tot aixeca la mà a classe per donar la resposta quan el professor pregunta i ningú és digna a respondre correctament. La veritat és que la universitat li encanta.


Potser li agradaria passar-hi més hores, està en els seus objectius, ja que l’atreu la seva manera de funcionar i l’ambient. Cada carrera té els seus propis edificis, bars i biblioteques, tot dins un mateix campus, i tots aquests, disposen de cafès, amb tot de sofàs i pilotes enormes per assentar-t’hi, taules de ping pong, futbolins gratis i, sorprenentment, playstations 3.

Es veu que la universitat posa totes aquestes facilitats perquè els estudiants puguin desconnectar i descansar entre classes, ja que saben que els seus estudiants surten força de festa. Això és una universitat compromesa amb la vida universitària.


A més, afegir que el seu campus és bastant majestuós, edificis antics i molt grans, que res tenen a veure amb l’interior, on disposen de classes totalment noves, on les portes s’obren automàtiques, i on totes les aules disposen de cadires encoixinades, on no adormir-se és fins i tot més complicat que entendre un professor des de ultima fila, explicant la classe en anglès amb un pronunciat accent danès.


El nostre noi, ha sentit molt a parlar del que és anar d’Erasmus, degut a les seves amistats que es van encarregar de posar-li unes enormes expectatives sobre el que és estudiar a fora i que allí on habita en la seva universitat d’origen, és freqüentat per estudiants d’intercanvi d’arreu, on aquests tenen un dels moments més bojos i inoblidables de les seves vides.

Per tant, va arribar al seu Erasmus amb moltíssimes ganes de fer coses, sortir de festa, conèixer gent, i viure aquesta experiència que li durarà vora 7 mesos, com si tan sols li dures 2 setmanes.

És cert que al principi li va resultar un xic difícil, ja que potser la gent que l’envoltava, no acabava de compartir el mateix esperit, però ben aviat els hi encomanaria. A més, el anar coneixent gent, va anar trobant aquells qui compartien les mateixes preferències, les mateixes ganes de sortir almenys 5 nits per setmana i visitar tants països com fos possible.


Per combatre el fred a les nits i per animar-se una mica abans de sortir, la cervesa és el recurs més fàcil, i principalment barat. El nostre protagonista ha entès que aquell Bacardi amb cola que bevia com la cosa més normal del món, ara és una beguda per ocasions puntuals. Per tant, s’ha vist forçat a convertir-se en amic confident de la beguda principal confeccionada en el país que l’acull. A Dinamarca consideren que Calsberg és “probablement” la millor cervesa del món.

Probablement no. Ell se la beu, però sap que com la seva Estrella o Guinness no hi ha Calsberg que valgui. I es sent afortunat de viure normalment a Catalunya, i ara és quan entén la gent que ve al seu país i beu cervesa com si fos aigua, ja que és escandalosament barata si ho comparem amb l’euro que ha de pagar el nostre amic a Copenhaguen per una llauna de cervesa d’una marca que ni tan sols coneix.

Però tot això ja ho sabia abans de venir aquí, per tant, està més que conformat.