When the time to woke up is approaching

Com ja és habitual, torno a trobar la inspiració en l’aeroport. Ja hem costa recordar com és cada aeroport, ja que aquest estiu he estat a 8 aeroports diferents.

Ja entra la llum entre l’espai que hi ha entre la paret i la cortina, cosa que m’avisa que aviat hauré de despertar d’aquest somni. I ben cert, ja abandono Minneapolis/ St. Paul, lloc on he residit, he treballat i bàsicament he passat tot l’estiu.

Un estiu que sense adonar-me’n m’ha passat per davant, i que em dona la sensació que ha passat massa ràpid i que potser no he fet res. Però si em paro a pensar, si que he fet, potser diferent al que solia els altres anys, però ompliria pàgines explicant el que ha set aquest estiu. Des de la setmana abans de marxar, on vaig intentar estar amb tota la gent que és més important per mi, anant a Portbou, a gaudir de la brisa al anar amb barca, a descobrir Madrid, i acabant posant el punt dolç anant un cap de setmana a la platja, sense oblidar estar un dia i sortir de festa amb els amics de sempre als llocs de sempre.

I si, tot ha passat ràpid, i era ahir fent les maletes quan vaig trobar la targeta d’embarcament que em va portar aquí un 13 de Juliol, que vaig pensar, si gairebé la vaig posar fa uns dies. I tal allí on vaig començar aquest somni, Boston, acabaré la meva aventura, passant-hi tres dies més, per assaborir el que és la vida universitària americana, que no és poc.

I desprès, passaré per davant les cadires on el primer dia vaig estar assentat, i se’m dibuixarà un somrís, perquè sense saber-ho, la persona que va estar assentada allí ara fa poc més de dos mesos, és una persona diferent, que ara porta una maleta carregada de records, amics, experiències, d’idees, de projectes i un xic més de coneixement sobre ella mateixa.

I potser em preguntaran: “ Que has fet aquest estiu?”, i inspiraré, i ben bé no sabré que explicar, ja que no sé diferenciar que ha set més important o menys. Si, diré que he agafat 13 avions diferents, que em conec tant bé com Barcelona, Boston, New York i Minneapolis, que dies contats són els que he parlat català, he estat a tot tipus d’universitats, he compartit la meva vida passada i present i qui sap si futura, amb gent que no sabia ni que existia fa dos mesos, que he viscut experiències que mai hauria imaginat, i que he somiat, he somiat i aquest estiu m’ha convidat a mai deixar-ho de fer. He vist la vida agafada d’una altra manera, i he entès, que Amèrica tampoc és tan genial, o que Espanya no està gens malament.

I tot i que sempre que viatjo entenc que a casa si està molt bé, i que m’agrada la meva vida allà, estic obstinat a no estar-hi, ja que són molt els somnis que tinc per continuar-los vivint despert, i potser és això que et fa aprofitar el temps que estas vivint, ja que veig aquest tres mesos a casa o Barcelona, com tres mesos que he d’aprofitar ràpid, que cada dia compta, i que abans de marxar a Copenhaguen per una bona temporada, m’agradaria fer realitat la majoria de plans que tinc preparats per aquests 90 dies. 90 dies, que ràpid passen..



Una abraçada i ens veiem aviat..

Nice n.p

Un somriure als llavis. Un cop assegut al bus que m’havia de dur a l’aeroport de New York, per tal de posar punt i final al nostre viatge plegats per Boston i a la ciutat que mai dorm, miro a la vora, i un senyor, pel roig, ja gran, em regala un somriure i li ofereixo una de les Oreo que em disposava a menjar. Així comencem una conversa sobre on anàvem, i que el bus marxava 5 minuts abans.

Desprès de parlar que estava fent aquí i de qui era, m’explica que és crític de cinema. Interessant feina. Parlem de tot i de res, de les ciutats, del que en pensava de New York, i finalment de cinema, ja que és una cosa que m’atreu, i parlem de les ultimes pel•lícules que em vist. Als 5 minuts de parlar de la nostra passió compartida, em diu que li agradaria, que si volia, continuar parlant amb mi, que li envies un correu, amb el pseudònim de “Toni from Spain, LGA Airport”. Li passo bolígraf i paper i em deixa apuntat a part, un enllaç a youtube del seu propi show televisiu. Stephen Holt.

Desprès de continuar parlant una bona estona del meu futur i del festival de cinema al que anava, em demana el meu mail, per tal de que si no ho faig jo, es posarà en contacte amb mi.

Em parla de la Penelope Cruz, Almodovar i Andre Tatou, com si fossin amics de tota la vida, i si, realment per ell ho eren, explicant-me el munt d’entrevistes que els hi ha fet, i mil anècdotes de coses que havien parlat o que ell els havia ajudat. Jo meravellat.

Baixem del bus, i ens acomiadem, dient-nos que ens intentarem buscar a la terminal.

Dit i fet, jo assentat a un lloc amb les millors vistes per veure tot els enlairaments, i preocupat per no haver complert la meva paraula de buscar-lo, el veig arribar amb un entrepà a la meva taula. Em demana permís per assentar-se i veig a la seva cara, suposo que tant com a la meva, un somriure de satisfacció per poder tornar a parlar.

Aquest cop parlem d’Espanya, d’Amèrica i de Canada, i dels càmeres que treballen amb ells i tot el seu món. Fascinant.

Al final, ell tenia el vol més aviat que el meu, i amb un somriure i mirant-me amb els seus ulls blaus, em dona les gracies per aquelles dues hores, i per haver-li regalat un mini-viatge per Espanya amb aquella conversa i tot elogiant la meva forma de ser i de pensar.

Aixeco la vista, i veig com tota la gent que va passant se’ns queda mirant, i li pregunto si aquí és com una estrella televisiva, i em somriu, i em diu, del tipus. I em torna a encaixar la mà i se’n va. Aquí us deixo el link d’alguna de les seves entrevistes.

Crec haver madurat un xic més amb aquesta conversa, i gràcies a ell, ara tinc un parell o tres de projectes en ment, projectes els qual ell m’ha animat a fer. Aviat en tindreu noticies d’aquests. I no en paraules, sinó en fets.

I ara, em dedico a gaudir al màxim dels meus últims quinze dies de somni que encara tinc.